És d’ells
LA PÈRDUA de l’esperit artesanal en moltes feines, i una especialització mal entesa, genera situacions absurdes i una manca de professionalitat alarmant. Jo ja l’hi he dit. Ja ho he demanat. Havia d’arribar. És culpa d’un altre departament. Ja ho he reclamat. És d’ells.
A vegades fins i tot et trobes que un treballador et malparla de la seva empresa o institució, critica els companys, pensant que així trobarà la teva complicitat. No va així: no m’expliqui de qui és la culpa, arregli-ho.
Això no passa al món amateur, entre el voluntariat. És curiós -i trist- que es mantingui més la visió global en gent que no cobra que en algunes feines. Ja sé que en part és que no se’ls motiva, són els salaris, és la mala organització. I que hi ha treballadors als quals ni tan sols se’ls permet saltar-se la seva àrea. Però també hi ha una manca d’orgull, una nul·la empatia amb el client o usuari. I pèrdua de lògica sobre l’eficiència: si en lloc de fer tres trucades i anar esperant et desplaces cent metres i ho agafes amb les teves mans, ja ho tens.
Vas a fer una xerrada per a una AMPA, i hi haurà cadires segur. Mai et diran: “És que no ens les han portat”. Si no arriben, les aniran a buscar, o s’inventaran una solució, o les agafaran del bar de davant o de casa seva. En una institució professionalitzada pots trobar-te que et diguin: “És estrany que no n’hi hagi, perquè les vam demanar”. I que te n’ensenyin el comprovant.
La feina no acaba quan ho has dit, sinó quan ho han entès. Si algú espera una cosa l’ha de tenir, i el tema no es resol dient que la culpa és del que no la porta. El drama és que això no només és un perjudici per als usuaris, ho és per al treballador. Ni guanya autoestima ni dorm amb la tranquil·litat de qui pot comptar quants problemes ha resolt, i no a qui els ha encolomat.
