Refugiats, tots; immigrants, no tots

El problema dels refugiats no deixa de complicar-se en forma de creixent radicalització de l’opinió pública, divisió entre els estats membres, esfondrament de l’espai Schengen, tanques a les fronteres i morts a la Mediterrània.

Proliferen entre nosaltres les crítiques a l’egoisme europeu. Crec que és important matisar-les. Certament, la que està emergint no és la millor cara d’Europa, però cal no oblidar ni un minut que els sirians que fugen tenen a prop països amb qui comparteixen religió i llengua i que són immensament rics: l’Aràbia Saudita, Kuwait, els Emirats Àrabs Units, Qatar... Si vénen aquí i no van allà és perquè aquí els acollim i allà no (de fet, aquells països ni tan sols han signat la Convenció sobre Refugiats de l’ONU). Tenim l’obligació de protegir els equilibris que mantenen dempeus el model europeu no sols perquè Europa és casa nostra, sinó també perquè pugui continuar essent un refugi per als qui no tenen on anar.

Les reticències europees són comprensibles, perquè la immigració té un fort impacte sobre les societats receptores. S’ha estudiat moltíssim l’impacte econòmic. En síntesi, la conclusió seria que l’impacte global depèn de la qualificació laboral de l’immigrant: si és alta l’impacte és positiu i si és baixa l’impacte és negatiu. No descobrim res si diem que quan un immigrant s’incorpora amb la seva família a una societat per cobrar-hi menys que la mitjana, el PIB per càpita baixa. Però molt més important que l’impacte global és el fet que la immigració comporta una transferència de rendes en favor d’uns col·lectius i en perjudici d’altres. Molt simplificadament, els empresaris que els contracten en surten beneficiats (altrament no ho farien) i els treballadors del sector en surten perjudicats perquè l’augment del seu nombre deprimeix els salaris, tant si és personal de neteja com si són metges. Addicionalment, i exclusivament en el cas dels immigrants poc qualificats i mal remunerats, la població que utilitza els serveis públics (com la sanitat o els ajuts a la dependència) en surt perjudicada perquè ha de compartir-los amb els nouvinguts. La raó és que aquests aporten en forma d’impostos només una fracció del cost addicional que generen (i per això aquest efecte no es dóna en el cas dels immigrants ben remunerats).

Els aspectes econòmics són importants, però a nivell polític semblen més importants els culturals, és a dir, els generats per la convivència entre persones amb religió i costums no compartits. No sóc un expert sobre la qüestió, però el poc que sé porta a la conclusió que cap país té una recepta veritablement satisfactòria per abordar-la, i és significatiu que no se n’estiguin sortint ni els EUA amb el seu multiculturalisme (segle i mig després de l’abolició de l’esclavitud encara hi ha problemes entre negres i blancs!) ni França amb la seva escola assimilacionista.

Ara bé, al costat dels problemes també cal esmentar els avantatges de la immigració: l’estímul cultural que representa la convivència entre diferents i la neutralització dels efectes de la baixa natalitat europea, o sigui, l’envelliment i la despoblació.

Tot plegat porta a la conclusió que Europa necessita immigració, però que, com gairebé tot, ha de ser gestionada curosament per no amenaçar els fràgils equilibris sobre els quals se sustenta la nostra societat.

Parlem ara de quantitats. Es compta que la crisi dels refugiats al Pròxim Orient exigeix que Europa absorbeixi un milió de persones cada any, una xifra que equival al 0,2% dels seus 500 milions d’habitants. Per a aquells països que, com Suècia (1,9 fills per dona) o França (2), tenen una natalitat propera a la de reposició (2,1), un 0,2% és aproximadament el que els cal cada any per tal de no perdre població. No cal ni dir que els països amb una natalitat reprimida, com Espanya o Hongria (1,3), en necessiten molta més.

Per tant, Europa, que té l’obligació moral d’acollir els refugiats, podria fer-ho satisfactòriament si s’establís un mecanisme de repartiment proporcional a la població, sense que tingui sentit la pretensió espanyola de reduir la quota en funció de l’atur: la immigració extracomunitària que encara estem rebent cada any equival al 0,4% de la població espanyola!

Ara bé, a Europa no només hi intenten entrar els refugiats que fugen d’estats fallits, sinó també una multitud de ciutadans de països que, com el Marroc, el Senegal o Bolívia, són estables. Ni Europa té l’obligació d’acollir totes aquestes persones ni pot absorbir-les sense posar en risc massa coses valuoses. Una cosa és acollir els que fugen de les guerres o de la tirania, i una altra, de molt diferent, és obrir les portes a tothom que vulgui entrar. La primera és un deure, la segona seria un error.