La democràcia i l'oasi català
Thomas Friedman ha escrit que els optimistes s'equivoquen més sovint que la resta d'humans, però que només ells poden canviar el món. Com que jo també vull ser optimista, vull creure que el nostre país avança democràticament. Prova d'aquest progrés són els últims processos judicials contra prohoms catalans. Macià Alavedra, Fèlix Millet, José Mestre i Josep Lluís Núñez demostren que una cultura democràtica millor debilita la impunitat de l'oasi català.
Hi ha observadors que neguen l'existència de l'oasi, de la teranyina d'interessos i vincles familiars i fraternals que acaba salvant el cul dels poderosos de Catalunya. La meva experiència m'indica que l'oasi sí que existeix. Tinc un amic que fins i tot considera que la sentència contra Núñez no té res a veure amb l'oasi perquè Núñez era un nouvingut de Barakaldo. La realitat és que quan algú aixeca un dels grups immobiliaris més grans d'Espanya i arriba a president del Barça és perquè ja forma part de l'oasi. A Catalunya hi ha persones d'origen humil, de pagès, que han arribat a presidir bancs i que amb una trucada poden fer quadrar el patriarca del llinatge més ric de l'Upper Diagonal .
El president d'un banc forma part de l'elit, és llei de vida. I tots els països tenen elits. Però recordo que quan vaig viure a Alemanya no passava un mes sense que algun membre de les elits empresarials i polítiques no acabés dimitint o jutjat. D'això se'n diu cultura democràtica , i nosaltres ens hi estem acostant.
