20/06/2022

La democràcia reaccionària

3 min
El president francès Emmanuel Macron, reelegit ahir a les urnes, en una imatge on apareix, al fons, la seva esposa, Brigitte Macron.

Reconfiguracions. Fa vint anys que a França es parla de l’irresistible creixement de l’extrema dreta; que es dibuixen sostres imaginaris al poder d’una Marine Le Pen que aquest diumenge sumava una victòria política més. Reagrupament Nacional s’ha convertit, de cop, en la tercera força de l’Assemblea francesa, amb 89 escons i grup propi. L’extrema dreta lepenista és avui una mica més a prop del poder institucional que fins ara es mirava des de la distància de la mobilització ciutadana i el control d’algun ajuntament.

Mentrestant, l’univers jupiterià d’Emmanuel Macron sembla avui, més aviat, una nebulosa incerta. Si les presidencials van ser un toc d’atenció contra la percepció d’arrogància del seu poder, les legislatives el forcen a baixar a l’arena de la negociació política i la recerca d’aliats. No ho tindrà fàcil. El macronisme va néixer i créixer a cop d’erosionar i fagocitar l’espai del centredreta i el centreesquerra. Així, mentre la política francesa s’anava reconfigurant a partir del culte a personalitats més que a partits –des de Macron fins a Mélenchon o Le Pen–, les forces tradicionals han anat caient en la irrellevància. Al final, però, l’hiperpresidencialisme ha acabat passant factura a Macron, convertit en una caricatura de governant aferrat al “jo o el caos”; menystenint adversaris que ara necessitaria per governar.

El macronisme està obligat a repensar-se dins i fora de França. Sense l’estabilitat de la coalició alemanya d’Olaf Scholz ni el suport transversal que desperta la figura del premier italià, Mario Draghi, el lideratge europeu de Macron també és avui més feble.

Amenaces. El creixement continuat de l’extrema dreta i els efectes del col·lapse de les forces tradicionals es retroalimenten. Són les dues cares d’un procés de transformació política que està erosionant les democràcies de mig món. Mentre que hi ha experts, com l’historiador britànic, i biògraf de De Gaulle, Julian Jackson, que asseguren que ens trobem en un “impàs ideològic”, marcat per aquestes figures dominants que s’han menjat els programes dels partits, altres alerten que l’ideari extremista s’ha infiltrat en l’espai central de la política.

El politòleg francès Aurelien Mondon ha teoritzat sobre la idea de “democràcia reaccionària”. Les fronteres de les democràcies són poroses. Permeables. Les idees viatgen i les tesis de l’extrema dreta han anat guanyant centralitat. Mondon explica que s’ha aconseguit, en els últims anys, empènyer ideals i agendes reaccionàries que han transformat el debat polític. Ho exemplifica en la manera com l’extrema dreta utilitza el concepte de llibertat d’expressió per justificar el discurs d’odi; o com el concepte francès de secularització, o el segrest de la idea de laïcitat per part de l’extrema dreta, han acabat afavorint un cert racisme institucional a França, i han erosionat el discurs dominant en la política i en la societat.

La democràcia pot ser segrestada. Aquesta és l’amenaça que, segons Mondon, està present en aquests moments de manera brutal als Estats Units –només cal veure l’abast de la conxorxa per assaltar el Capitoli–, però també en la frivolitat política i l’oportunisme amb què Boris Johnson governa al Regne Unit, o en la vulneració de drets d’algunes comunitats que s’ha acabat normalitzant a França. 

Carme Colomina és periodista
stats