Som demòcrates de veritat?

Líbia. Un dictador reprimeix el seu poble. Assassina, roba, tortura i viola arbitràriament qualsevol que s'atreveixi a dur-li la contrària. Al final, el seu poble, fart, l'assassina sense judici, com ell havia fet milers de vegades. I mentre l'apallissen fins a la mort, el dictador implora pietat. Pietat? Ell, que no la va conèixer mai? És interessant l'esquema mental dels sàtrapes, no troba? I també és interessant la reflexió que a "l'Occident democràtic" demanem un judici per algú com ell que mai va practicar la justícia. Pregunta provocadora: és just aplicar-li el sistema democràtic a un dictador que si encara fos dictador mai ens aplicaria un sistema democràtic? Generositat en diuen, oi?

I després de la dictadura, la democràcia. Unes eleccions on els ciutadans, per fi, podran votar el que els roti. Perdó, realment el que els roti? Tornem a això que anomenem "Occident democràtic". Un cert sector de l'opinió publicada d'aquesta zona mental del món amb tendència a pensar que sempre tenen raó, que els seus valors són els únics possibles i que sempre van amb el carnet de donar lliçons de democràcia a la boca, denuncien que algun dels partits que opta a governar té tics totalitaris. I tenen part de raó. Potser no són partits tan totalitaris com alguns ens volen fer creure, però sí que tenen un cert tuf que reclama, com a mínim, estar atents. I demanen que no se'ls permeti participar en el joc democràtic. Vaja, que els il·legalitzin. Molt bé, ¿llavors m'està dient, senyor, que se li omple la boca amb la paraula democràcia, que només la defensa quan és exactament com vostè creu que ha de ser i que no admet altres democràcies que són com són perquè la majoria dels ciutadans les volen així?

A partir de quan és condemnable una idea? On és la línia? Qui decideix que una idea no té dret a ser legal? I, una pregunta: qui tutela la democràcia pot prendre decisions no democràtiques?