ABANS D’ARA
Opinió 01/01/2022

Derrotes de l’Espanya dominadora (1899)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

EDITORIAL DE ‘LA VEU DE CATALUNYA’ 1899
2 min
Derrotes de l’Espanya dominadora (1899)

Editorial de La Veu de Catalunya (3-I-1899), que dirigia Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917). El diari declarava que aquell número havia passat la censura militar. La mateixa setmana el periòdic La Campana de Gracia (7-I-1899) inseria el dibuix satíric, sense signar, titulat “Espanya en la diada de Reis”, i amb aquest peu: “[Sagasta, cap de govern]: -Ja veurà, ja veurà lo que li porten els reis. [Corona espanyola]: -Fugi home, ¿no veu que ni sabates tinc per a posà al balcó?...”. Feia pocs dies del Tractat de París, que formalitzava el final de la penúltima de les vint guerres d’independència perdudes per Espanya en territoris que dominava. Uns 350 anys abans ja se n’havia separat Portugal.

Aquestes hores ja s’ha realitzat en la illa de Cuba un esdeveniment de gran transcendència: treure de l’illa la bandera espanyola, aixecant en son lloc la d’una altra sobirania. Els catalanistes teníem prevista i anunciada aquesta catàstrofe espanyola, no solament des que esclatà la darrere insurrecció sinó ja de molt abans; lo què poguer ser perquè nosaltres teníem ben present lo que no saben o no recorden els amos de la política espanyola: que les lleis de la naturalesa i de la història, quan se les violenta, es revengen, i que en els nostres temps, la Providència ha decretat la redempció dels pobles violentats. Si els dominadors d’Espanya atenguessin més la veu del patriotisme i menys les càbales del parlamentarisme, ni haurien tingut aquestes guerres que han malmès una colla de generacions en nostra terra i ens han dut a la pobresa i a l’engany davant del futur que se’ns obra; ni l’Estat, que donà barcos a Colón per a la meravella de la revelació del nou món, hauria arribat a veure llençades amb quimera les seves ensenyes en l’últim bocí de les terres descobertes. Si en els pobles de la Península no hi estiguessin tan arrelats la inèrcia de cor i l’escepticisme, avui seria en tota Espanya un dia de meditació; i de la meditació en sortirien resolucions virils que es veurien en actes certament regeneradors. Però aquell gran eixerit que es digué Cánovas del Castillo deia que la raça espanyola, és a dir, la dominant a Espanya, o diguem la castellana, era incurablement decrèpita. I sembla que en aquest punt tenia raó aquell que en tingué tan poques vegades. Solament que a Espanya hi han altres pobles que no són castellans, i que no semblen pas tan gastats. ¡Si al menys en aquests se sapigués meditar i prendre determinis! Nosaltres hi convidem als catalans, cridant-los a la unió en l’amor a la terra i en l’empresa de posar-la a cobert de la gestió desgraciadíssima de la política parlamentària i centralista, tan terriblement fracassada.

stats