19/12: Votar: si no per gust, per deure

Durant alguns anys hi havia una mena de pedagogia informal —no tan sols a l’escola, a la vida— que deia a la gent que només s’havia de fer allò que et venia de gust. I, per tant, no fer allò que no et venia de gust. Quedava llavors exclosa qualsevol idea de sacrifici. La responsabilitat, el sentit del deure, el compromís, no eren un contrapès suficient. En un cert sentit, hem construït el procés independentista amb aquest esperit: un magnífic i positiu esperit de festa, en el qual només feies allò que et feia molta il·lusió. Però un procés complicat com aquest necessita, al costat d’aquest component festiu i somrient, una certa capacitat de sacrifici. És a dir, de fer coses que no et ve gaire de gust fer. Entenc que per a molta gent —no tan sols sobiranista— no ve gaire de gust anar a votar diumenge. És l’efecte d’una campanya espanyola impostada, en la qual sempre tenies la sensació que no s’estava parlant del que s’havia de parlar. I d’una perplexitat catalana que agafa baix el sobiranisme. Però si anar a votar diumenge és un deure cívic per a tothom, és un mínim compromís necessari per als sobiranistes. Al procés li convé aquest vot. Encara que no sigui entusiasta. N’hi ha prou que sigui responsable.