15/12: Un cara a cara no té sentit en un sistema no bipartidista
El cara a cara és una eina perfecta en la campanya electoral d’un sistema bipartidista o d’un sistema d’eleccions a doble volta, com les franceses. No té sentit en un sistema no bipartidista. I a l’estat espanyol el bipartidisme ha estat de sempre més un objectiu polític, d’estat, que no pas una realitat. I no parlo ara del fet, nou, que siguin quatre partits d’àmbit estatal els qui tinguin opcions. Això ho fa més evident. Però el sistema espanyol no ha estat mai bipartidista perquè si fem el mapa dels resultats electorals per territoris veurem que sempre, en tota mena d’eleccions, n’hi ha dos com a mínim, Euskadi i Catalunya, que presenten dues taques de color amb resultats i sistemes de partits diferenciats. I ni aquests dos territoris són insignificants ni el fenomen és conjuntural, sinó crònic. Un sistema en què el que pot guanyar en el conjunt lluita per no ser l’últim sobre set en un territori significatiu, en què els dos partits del cara a cara poden no obtenir cap representant en algunes circumscripcions, no és bipartidista. Llavors, en aquests territoris, un cara a cara televisiu és com retransmetre un partit de la Premier: pot ser més o menys entretingut, però no és la teva lliga.
