La desesperació de Rivera i Casado

Enfront de la retòrica de saldo dels dos senyors esmentats al titular, al secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, se li ha d’agrair almenys la seva concisió militar: “Si guanyem, governarà Vox, i si no guanyem, governaran les idees de Vox”. Sobretot perquè és cert. La irrupció de Vox a Andalusia i a les enquestes ha bastat perquè aquest partit marqui la pauta de tota la política espanyola, i en bona mesura també de la catalana. Tàctiques, estratègies, discursos, fotos, declaracions i fins i tot convocatòries electorals s’elaboren i es fixen en funció de la variable de Vox. Si a això hi afegim la seva impresentable intervenció com a acusació popular al judici de l’1-O, es pot dir que les idees de Vox ja governen, en la mesura que governar també és aconseguir que no sigui l’entorn el que et condicioni, sinó que siguis tu qui condicioni l’entorn.

A Andalusia, Vox ha demanat la llista amb noms i cognoms de tots els funcionaris i treballadors públics que han aplicat polítiques contra la violència de gènere en aquella comunitat. Diuen que ho fan per fiscalitzar la despesa de diner públic, però és obvi que l’objectiu és elaborar llistes negres de funcionaris desafectes, a fi de dur a terme purgues dins l’administració. Exactament allò de què PP i Ciutadans acusaven el govern de Puigdemont, només que ara, a diferència d’aleshores, és veritat. I es dona el cas que PP i Ciutadans són els socis de govern de Vox a Andalusia. A Ciutadans poden negar-ho tant com vulguin. Però el fet cert és que PP i Ciutadans governen a Andalusia amb el suport de Vox, i que això els converteix, a tots tres, en socis de govern. Tres socis, no dos. Disposats a repetir la fórmula a tot arreu, començant pel govern d’Espanya. Sense que això exclogui una rivalitat ferotge entre les tres formacions.

Aquesta rivalitat és el motiu de la desesperació d’Albert Rivera, capficat en el trencaclosques de com ser un líder d’ultradreta i passar per un de liberal. Però el cert és que les endimoniades enquestes no li són tan favorables ara com fa uns mesos, i segurament d’aquí el moviment (que sona també desesperat) de dur Arrimadas a Madrid abandonant Catalunya, que és on Ciutadans va néixer i créixer i on Arrimadas tenia un lideratge consolidat que a Madrid no té i que, a més, s’haurà de supeditar en principi al de Rivera. Ciutadans, en definitiva, s’exposa a desvestir un sant per acabar sense vestir-ne cap. Pitjor ho té Casado, un líder fràgil des del primer dia per molt que Aznar el descrigui “ como un castillo ”. A ell i al seu entorn, d’una pobresa intel·lectual desoladora, només se’ls acudeix dur fins al paroxisme la seva retòrica autoritària per conjurar una evidència: si el PP no surt vencedor d’aquest cicle electoral, Casado està amortitzat. Empastifats de Vox, Rivera i Casado s’hi juguen molt, a les properes cites electorals. Però si se’n surten, que ningú dubti que l’odi i les amenaces que escampen es convertiran en polítiques reals. Com les llistes negres d’Andalusia.