La deshumanització de les llargues condemnes

L’anàlisi de la sentència no s’esgotarà en pocs dies. Ha marcat un abans i un després polític, però també jurídic. Avui m’agradaria tan sols comentar-ne tres aspectes i fer una reflexió final.

1. La violència. Durant tot el judici, l’obsessió de la Fiscalia era demostrar la violència per poder justificar el delicte de rebel·lió. Una vegada i una altra, molts de nosaltres vam defensar que no n’hi havia hagut. Finalment, el Tribunal Suprem considera que aquesta qüestió no es pot respondre amb monosíl·labs (com tantes altres, m’atreviria a dir). El sí o no és massa simplista per definir un cas com aquest, que, segons el TS, exigeix que la violència sigui instrumental, funcional i, el que és més important, preordenada a les finalitats de la rebel·lió. De fet, el rebuig d’extradir Puigdemont per part del tribunal alemany de Schleswig-Holstein va ser menyspreat per la justícia espanyola, i ara ens trobem que la rebel·lió és descartada a la sentència amb arguments similars. A això cal sumar-hi alguna formulació un pèl estranya, com que « el ‘derecho a decidir’ había mutado y se había convertido en un atípico ‘derecho a presionar’ ». O l’afirmació sobre « la inviabilidad de los actos concebidos para hacer realidad la prometida independencia ». Per tant, una de les raons per les quals descarta la rebel·lió és que el risc ha de ser real i no « una mera ensoñación ».

2. La sedició. Un cop descartada la rebel·lió, el tribunal havia de determinar la sedició, que cal recordar que actualment s’emmarca entre els delictes contra l’ordre públic. Al meu entendre, alguns dels arguments per descartar la rebel·lió eren també aplicables a la sedició, que requereix un alçament (sollevament, sublevació, insurrecció) públic i tumultuari. Del redactat de la sentència en algun paràgraf es desprèn que s’acosta més al concepte d’una rebel·lió « en pequeño » que no pas al delicte de sedició pròpiament dit. En aquest sentit, tenint en compte que el concepte d’ordre públic no és precisament concret o explícitament pacífic en la seva interpretació, costa trobar un límit clar entre desobediència i desordre públic. Així, quan la sentència expressa que s’exigeix « valorar si el tumulto imputado a los autores pone efectivamente en cuestión el funcionamento del Estado », em remeto al que s’ha descrit sobre la rebel·lió.

3. Les penes. Encara que en el dret penal, fins i tot quan s’explica a les facultats, el que compta són els delictes, la realitat per a la persona condemnada es plasma en la determinació de la pena. Aquí s’oblida amb freqüència que hi entren en joc altres principis, com el de la humanitat de les penes, la dignitat, la igualtat o la proporcionalitat. En aquest sentit, considero a tots els efectes que les penes fixades són desproporcionades, excessivament dures, i em pregunto si el preu que es va pagar per obtenir la unanimitat en la sentència no va ser retirar el delicte de rebel·lió a canvi d’imposar les penes més altes per a la sedició. Em costa molt d’acceptar que, tenint la possibilitat de graduar les penes, en tots els casos s’hagi recorregut a la franja més alta.

Com a epíleg, i a mode de reflexió, avanço tan sols unes pinzellades d’un tema que serà recurrent en el compliment de les penes: em refereixo al programa individualitzat de tractament i la progressió de grau.

La llei orgànica general penitenciària que regula l’execució de les penes va ser aprovada el 1979 i és una de les més progressistes de l’Estat. El seu principal impulsor va ser el professor Carlos García Valdés, que aleshores tenia 32 anys i succeïa el director general de Presons Jesús Haddad, assassinat pels Grapo davant de casa seva, tot just quan començaven les reformes del sistema penitenciari. García Valdés el va substituir en el càrrec i, tot i els riscos inherents, ell i el seu equip no es van deixar esporuguir per la brutal mort del seu company i van continuar defensant els seus ideals. Van portar al Congrés de Diputats una llei que, a banda d’advocar per la resocialització, considerava que aquest principi havia d’anar unit al de la progressiva humanització i alliberació de les penes privatives de llibertat. Defensaven amb convicció permisos de sortida, el contacte amb l’exterior, el treball i el règim obert, que ja aleshores consideraven que tenia una eficàcia molt superior a un tancament sense imaginació.

Dirigents del PP i Ciutadans, que diuen que volen imitar l’expresident Suárez, farien bé de prendre’n bona nota. Això es va fer a la Transició, en moments tant o més difícils que els actuals, cosa que no va fer dubtar els seus impulsors de defensar un dret penal i penitenciari humanista, progressista i integrador que denunciava la repressió i la tortura.

Més continguts de