La deslleialtat de l’Estat

Un principi que estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent és el de lleialtat institucional, que es tradueix en el fet que s’ha de valorar l’impacte financer, positiu o negatiu, que les disposicions aprovades per l’Estat tinguin sobre la Generalitat o les aprovades per la Generalitat tinguin sobre l’Estat, a fi d’establir els mecanismes d’ajustament necessaris. Aquest principi també el recullen la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca) i la llei actual que regula el finançament autonòmic, aprovada el 2009, per a l’aplicació al conjunt d’autonomies.

Doncs bé, l’Estat ha deixat de complir aquest principi reiteradament envers la Generalitat. És a dir, no l’ha compensat financerament per aquelles decisions que li han traslladat noves responsabilitats de despesa o que li han reduït els ingressos. No obstant això, si bé la Generalitat ha quantificat moltes vegades en milions d’euros el greuge de la deslleialtat estatal, el principi de lleialtat institucional no s’ha de reduir a una única dimensió quantitativa, de si tenim més despeses o menys ingressos, sinó que també cal veure-hi un principi que ha d’incentivar la col·laboració entre administracions i el respecte mutu.

L’últim exemple de deslleialtat estatal el tenim en l’impost sobre les begudes ensucrades. Es tracta d’un nou impost que preveu el projecte de pressupostos del govern català. La reacció de l’Estat ha estat anunciar que també l’establirà. I aquí el conflicte, perquè la Lofca especifica que els tributs que estableixin les autonomies no poden recaure sobre fets imposables ja gravats per l’Estat. Si l’Estat aprova el nou tribut abans, la Generalitat no el podrà establir, amb la minva corresponent d’ingressos. Si el govern català aconsegueix aprovar els pressupostos abans que l’espanyol aprovi el nou tribut, l’Estat l’hauria de compensar. Això mateix va passar amb l’impost sobre dipòsits bancaris que gravava les entitats financeres. L’acció legislativa estatal va deixar la Generalitat sense poder gaudir dels ingressos per aquest tribut. Es pot dir que l’Estat també té dret a establir aquests impostos, però aquí no es tracta de veure qui arriba primer a poder-lo exigir, sinó de respectar qui té la iniciativa. Hi ha també els tributs que no s’han pogut aplicar perquè l’Estat els ha recorregut al Tribunal Constitucional (TC) i aquest n’ha suspès l’aplicació, com ara l’euro per recepta i l’impost sobre la producció d’energia elèctrica.

Alhora, la deslleialtat de l’Estat es pot trobar en molts altres àmbits, com per exemple el de la cultura, l’educació o la llengua. L’Estat ha demostrat deslleialtat perquè no ha deixat utilitzar el català a les Corts i en institucions internacionals com el Parlament Europeu, i l’ha combatut també a través de les lleis referents a l’educació. Hi ha deslleialtat quan l’Estat no compleix les sentències del TC; quan incompleix els seus compromisos en traspassos de competències, en inversions o en no reformar el finançament autonòmic quan toca; quan vulnera i envaeix les competències de la Generalitat amb la seva actuació recentralitzadora; i quan reparteix els objectius de dèficit entre autonomies i govern central a favor seu.

Ara el govern espanyol diu que està obert al diàleg amb el govern català, però compte! No vol aproximar-se a Catalunya per conèixer de més a prop la nostra realitat, sinó per imposar el seu discurs. No és per parlar d’una demanda majoritària dels catalans, que és el reconeixement del dret a decidir i la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, sinó per oferir-nos succedanis: la reforma del sistema de finançament autonòmic i el reconeixement d’una certa diferenciació territorial de tipus cultural o folklòric. Res d’això es pot acceptar.

En el fons, el fet que l’Estat no respecti actualment les demandes polítiques dels ciutadans catalans per poder fer un referèndum té l’origen en la deslleialtat esmentada. Per aquest motiu, ¿es pot creure que ara de cop i volta l’Estat canviarà i esdevindrà lleial? ¿Com pot implementar-se un sistema de finançament que reconegui la potencialitat econòmica de Catalunya i li proporcioni uns recursos d’acord amb aquesta potencialitat, sense que la resta d’autonomies denunciïn que això és donar-li un tracte diferencial i un privilegi? Només cal tenir en compte les declaracions dels diferents presidents autonòmics i com entenen el federalisme i el principi d’igualtat, que confonen amb uniformitat.

L’Estat ha ofert moltes vegades millores del finançament i de les competències de la Generalitat, i fins ara sempre han fracassat per aconseguir un reconeixement ple de les aspiracions nacionals de Catalunya. L’Estat no pot oferir altra vegada el mateix, i això és el que pretén per enèsima vegada. La societat catalana s’ha cansat de pactar amb l’Estat i que els pactes no es compleixin per aquesta falta de lleialtat. Si l’Estat ha de fer una oferta a Catalunya, l’única que es pot acceptar és que reconegui el dret a decidir dels ciutadans catalans i, per tant, permetre la celebració d’un referèndum sobre la independència del nostre país. Aquest és l’únic camí.

Més continguts de