El cop d’estat a Turquia i la temptació autoritària d’Erdogan
Encara trigarem a conèixer, si algun dia les coneixem, les interioritats del cop d’estat fallit de divendres a la nit a Turquia, però l’única cosa clara és que aquest intent d’un grup de militars ha acabat reforçant Recep Tayyip Erdogan, que ahir va demostrar que compta amb un elevat suport popular. El president turc es va afanyar a ordenar detencions massives per purgar l’exèrcit i la judicatura dels suposats seguidors de Fethullah Gülen, un exaliat seu que ara està exiliat als Estats Units i al qual acusa d’estar darrere el complot.
Si realment és Gülen qui hi ha darrere l’aixecament, es tractaria d’una lluita de poder entre faccions islamistes més que no pas d’una revolta de tot l’exèrcit, una institució que històricament ha defensat la laïcitat de l’estat i l’occidentalització de les formes de vida des de l’època d’Atatürk, el creador de la Turquia moderna. Aquesta va ser la hipòtesi inicial, ja que és sabut que Erdogan s’ha enfrontat repetidament a l’exèrcit i ha purgat la seva cúpula com a part de la seva estratègia per concentrar tot el poder. Una de les paradoxes del cop fallit va ser que el líder turc va fer servir aplicacions de comunicació com FaceTime per cridar la població a defensar el seu govern, quan ell practica la censura de les xarxes socials.
El fracàs del cop d’estat és una bona notícia perquè es tractava d’un cop contra la democràcia, perquè per triomfar hauria sigut necessari un bany de sang i perquè comportava el risc d’entrar en una guerra civil com la que va dessagnar Algèria als 90. Segurament, els seus promotors es van inspirar en el cop del general Al-Sissi a Egipte contra el govern democràticament elegit de l’islamista Mohamed Mursi, un cop que la comunitat internacional va legitimar de manera vergonyosa.
Però la defensa de la legalitat turca no ha de fer que es deixin de denunciar les violacions de drets humans d’Erdogan, que ara tindrà la temptació d’aniquilar l’oposició i d’instaurar definitivament un règim autoritari. Des d’Europa, doncs, haurem d’estar vigilants amb Erdogan, sobretot després d’haver-lo convertit en el soci en qui hem derivat el problema dels refugiats, per decidir si en algun moment caldrà tenir amb ell una altra política. La població turca, que ahir va sortir a defensar la democràcia, no es mereixeria despertar-se demà en una dictadura.
