L'antropòleg i líder del moviment Occupy Wall Street, David Graeber, autor d'una història alternativa de l'economia, diu que amb relació al deute ha existit sempre una profunda confusió moral. Els éssers humans sostenen, simultàniament, que (1) tornar uns diners prestats és simplement un assumpte de moralitat i (2) aquell que tingui per costum deixar diners és un malvat. Efectivament, l'antropòleg intrús, i impertinent, en revelar la contradicció ens situa moralment amb el cul a l'aire. Entre la gent reposada, d'experiència de cabell blanc, de revisar o condonar el deute públic no se'n parla gaire, simplement perquè la idea no hi cap en un codi de comportament normal, a pesar que existeixi àmplia legislació sobre bancarrotes i similars.
Arriben uns ocupes de la política i diuen que de pagar el deute públic n'han de parlar i, és clar, la resposta des de l'autosuficiència de l'assentament és, més o manco, "quina bogeria". I si resulta que no és tan desgavellat? Motius perquè la vista es posi en la part del teorema que fa referència a la maldat del prestador n'hi ha suficients. Idò, sorprenent que es plantegi el deute com a qüestió no ho és. Venim d'una època de saqueig dels recursos públics –aquesta mateixa setmana hem viscut el darrer gran monument a l'espoli legal amb la indemnització a Castor–, del gran negoci de les privatitzacions i, en el futur, el pèndul de la geopolítica, que hauria de tendir a l'equilibri, podria oscil·lar en direcció a minvar el flux de capital públic al sector privat.
Acabada la guerra freda i eliminat l'imperi exterior, possiblement la recerca de l'equilibri vingui de la mà d'un imperi de l'interior de la mateixa galàxia. En el seu moment, els sectors més opulents d'occident acceptaren desenvolupar la societat del benestar per a evitar als sectors assalariats la temptació de seguir la via de la revolució proletària. El context no ha canviat tant com pensem, encara que hagi desaparegut el model soviètic, perquè "hi ha una guerra de classes", com molt bé ens recorda el poderós empresari senyor Warren Buffet, el qual tinc l'honor de tornar a citar novament, i que és "la meva classe –diu–, la dels rics, la que l'està fent, i l'està guanyant". Si de lluita de classes es tracta, inevitablement la resposta vindrà de l'interior del sistema.
A Espanya el 20 per cent dels pressupostos de les diferents administracions públiques es destinen en l'actualitat al pagament del deute. No entraré a assenyalar si és molt o poc; però, a més de pagar, s'han de complir normes d'austeritat per a purgar la culpa del deute. La penitència i el cilici de l'austeritat te'ls imposa l'FMI, un organisme opac, no elegit, creat per a defensar el capital, mentre la gent observa que el govern de torn que ha triat no és que no tingui ni veu, ni vot, en l'assumpte, sinó que es converteix gustosament en el botxí. El resultat són les retallades en educació i sanitat i la volatilitat de pensions, tres pilars de la societat del benestar. No ha de sorprendre, doncs, que algú plantegi trastocar l'ordre de prioritats a l'hora de gastar, i ho faci estrictament des de la conveniència de la política.
L'afirmació que els deutes s'han de pagar per principi moral contrasta amb el rescat del sistema financer. Si a la gent, al país, la cosa li va malament, els deutes s'han de pagar; si són els bancs qui fan fallida o trontollen, es rescaten o se sanegen amb doblers públics. És evident que el principi moral del qual estem parlant no sempre funciona igual: n'hi ha que paguen i n'hi ha que no paguen, i n'hi ha que sempre volen guanyar. En aquest cas la moral realment per al que serveix és per convertir la víctima en culpable de treballar per mantenir la seva pròpia misèria. Quan es posa el problema sobre la taula del debat no ha de sorprendre que es faci essencialment des de l'ètica del deure i la felicitat, perquè aquesta no és una qüestió per a economistes, és una tasca per a la política.
L'economia ens ha portat a la bombolla immobiliària, ha duit els atacs del capital especulatiu, ens ha abocat a les retallades, a sentir-nos moralment culpables d'haver de pagar un deute per haver viscut per damunt de les possibilitats. Per damunt de les possibilitats d'aeroports sense avions, autopistes sense trànsit, de pisos sense ocupants, de trens d'alta velocitat pensats des de la megalomania capitalina i no des de les necessitats reals... sí, hi ha culpables.
Qui pensava que el carrer no arribaria a les grans qüestions, i el deute públic ho és, s'equivocava. Era com esperar que el desnonat o l'estafat pagués 'ad infinitum' l'instrumental del botxí. Des de l'assentament entrar al debat amb autosuficiència seria una equivocació, situar-se per sobre del bé i del mal és una mala posició. La qüestió està aquí, únicament falta saber el temps que tardarà a esclatar.
