ABANSD’ARA

El dia Sant de Catalunya

De l’article de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brusel·les, 1970) a La Veu de Catalunya (7-IV-1914). Tal diada com ahir, dilluns de Setmana Santa de fa 105 anys, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya unint les quatre diputacions, entitat que veien com una via per assolir fites nacionals més ambicioses. Imatge: orla amb els quatre presidents de Diputació.

Avui és el dia, avui, que cessa la nostra vilesa. És debades que una certa opinió romàntica, la del vell Chateaubriand, cantés que encara hi ha quelcom més bell que una bella cosa, i és les runes d’una vella cosa. És debades que s’hagi aplicat aquest sentit a la vida col·lectiva una certa estona, trobant interessants, patètics, els últims Abencerratges, els Pells Roges, o els catalans heroics que protestaven en castellà de la tirania castellana, amb l’ànima encongida fins el suïcidi. [...] És en el període d’una vera preparació de la llibertat, d’una segura expansió de la vida fecunda que comença de canalitzar-se i aprofitar-se tota, que se sent, que hem sentit nosaltres encara, el fel i el migrament, per tal com les nostres espontaneïtats eren precàries davant la rutina que governava l’Espanya, i teníem la nostra riquesa amb la mateixa angunia que si fos robada, i conqueríem només amb mitges alegries, i els nostres avenços eren condicionats en tal manera, que de vegades els hauríem deixat amb recança damunt l’altar de Catalunya si no els hagués acompanyat la immensitat invencible de la nostra amor. I d’aquest estat de sotsobra se’n dolia tot, la serenitat pública i la privada, el geni i la virtut, la força i l’harmonia. I entengui’s que Catalunya, si ens ha prodigat aquests darrers anys la saba gloriosa de la seva virtut més autèntica que mai, ha estat tot i dolent-se de nostra condició d’aleshores, fins en ço que passatgerament pogué semblar lloable; i no ens pagava pas l’elegia, la conspiració, l’amarguesa, ni tan solament el petit treball diari, el daler apressat i quasi furtiu, sinó L’OPTIMISME DE QUE SERÍEM LLIURES. I avui, avui és el dia, avui, que cessa la nostra vilesa. Avui és el dia que l’ànima de Catalunya comença la seva graciosa i natural senyoria, és el dia que comencem d’ésser responsables, que comencem d’ésser honradament i públicament nosaltres mateixos. Som un tros modest de la terra, i les midades atribucions que exercim són més modestes encara. Però no és això l’important en la diada d’avui, el dia Sant del nostre poble. L’important és que no teníem llibertat, i avui se’ns atansa coberta de mil vels com una núvia. D’aquesta mica de constitució jo n’espero més que de segles d’esclavitud frisosa i revolucionària. Cert és que de la consciència neix el daler de llibertat, però la llibertat centuplica la consciència. [...]

Més continguts de