El dia després
Una sensació d’irrealitat plana sobre Catalunya. Il·lusió de molts ciutadans i càrrecs públics, i incredulitat de molts altres per haver-se votat en un ple dens la declaració d’independència al Parlament per part de 71 diputats dels 135. El president Puigdemont, que havia estat a punt de convocar eleccions, va canviar l’estratègia in extremis, en hores agòniques, per dos motius. D’una banda, el fracàs de la capacitat negociadora de les dues parts malgrat els esforços de molts mediadors, liderats pel lehendakari Urkullu, que van arribar fins divendres al matí. Sense converses directes i amb un pòsit enorme de desconfiança profunda, Puigdemont demanava garanties que el govern del PP no aplicaria el 155 mentre García Albiol i Arenas destil·laven des del Senat el discurs de la revenja i de conquesta de les institucions. Però hi va haver una segona raó. El president, independentista des dels 15 anys, va experimentar la fúria. Malgrat haver tirat endavant un mandat extraordinàriament difícil i amb companys de viatge tan diversos, Puigdemont veia com els seus el titllaven de “traïdor”. L’home que havia anunciat als seus la convocatòria electoral, que va provocar una forta implosió en el Govern i els partits, la va justificar dient que havent promès que portaria el país a la “preindependència” ara no volia deixar-lo en la “preautonomia” per l’aplicació de l’article 155. Però algunes dimissions oportunistes i unes piulades ferotges van propiciar el canvi d’opinió i l’acceptació d’anar fins al final signifiqués el que signifiqués. El president es rendia a la força de la il·lusió.
NOVES CARTES.L’anunciada i temuda aplicació del 155 es va aprovar entre aplaudiments. La majoria jacobina del Senat va aprovar amb entusiasme arrasar les competències de Catalunya dins d’un estat teòricament descentralitzat, fruit d’una concessió de la Transició que ara tindrà una ocasió d’or per rectificar.
La maquinària burocràtica de l’Estat es va posar en marxa per penetrar l’administració catalana fins al moll de l’os i Rajoy va delegar funcions en la vicepresidenta i en el delegat del govern espanyol, Enric Millo. El primer cop d’autoritat va arribar amb la decapitació dels Mossos d’Esquadra. El ministre de l’Interior que hauria d’haver dimitit per la ineptitud demostrada en la crisi catalana, l’home que va donar l’ordre de colpejar milers de ciutadans pacífics que protegien urnes arreu de Catalunya el dia 1 d’octubre i que va ser incapaç d’interceptar-les, es manté al consell de ministres, mentre que l’home que va desarticular un comando jihadista el 17 d’agost i va optar per evitar la violència davant la conselleria d’Economia el 20 de setembre està cessat i imputat. La destitució de Josep Lluís Trapero exemplifica la complexitat de la situació, el poder que té l’Estat amb la fiscalia i el BOE. Paral·lelament, la transició dins del cos dels Mossos d’Esquadra deixa clar que la policia catalana es mantindrà dins la disciplina jeràrquica del cos, i aquesta, sota les ordres de la legalitat del 155. Fins aquí arriba la ficció, alimentada per alguns polítics de manera irresponsable, que la policia es podia permetre actuar d’una altra manera amb l’Estat.
El veritable factor sorpresa de les últimes hores és la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions el 21 de desembre. Rajoy ha fet política. L’escenari obliga a repensar les estratègies i a fer-les públiques per respecte als ciutadans.
El president, avui cessat per l’Estat, amb la institució i tots els seus instruments intervinguts i una declaració de República tan fràgil com desmostra la insuficiència econòmica i la falta de reconeixement exterior, va emetre un missatge demanant “paciència, perseverança i perspectiva” per fer una “oposició democràtica” a l’article 155. En les properes hores es coneixerà l’estratègia de l’endemà de la declaració i la seva solidesa. Les converses del sumari del jutjat número 13, en què el secretari d’Hisenda admet les limitacions de la xifra de recaptació de la Hisenda pròpia i procura no transmetre tota la informació econòmica a l’entorn del president, són una mala notícia per als ciutadans que estan implicats intensament i confiats en l’estratègia prevista per al dia després. “La cosa està verda i qualsevol que té dos dits de front ho sap”, es diu en el sumari.
Puigdemont no va fer cap referència ahir a la convocatòria d’eleccions per part de l’Estat, que obrirà un intens debat. Per analitzar-ho caldrà saber quina és l’estratègia de resistència prevista i ser realistes amb la desolació del panorama fora de les institucions. Amb els alts càrrecs cessats, els consellers sense infraestructura i ni tan sols escortes, i la Hisenda, les firmes i les decisions intervingudes, la defensa de la institució està en mans del carrer. Els polítics hauran de ser molt responsables, conscients i curosos dels costos que això pot suposar segons què se li demani.
El debat serà intens sobre la participació o el boicot de les eleccions. Amb quin objectiu, quin programa, quina fórmula. Finalment la qüestió clau és com recuperar la Generalitat, i caldrà avaluar les conseqüències per als propers anys de dues legitimitats paralel·les. Una amb la força del carrer i l’altra amb la força de l’Estat.
