El dia de la marmota al País Basc
Quan fa uns dies vaig llegir en aquest diari els arguments del Tribunal Suprem espanyol per denegar a l'organització Sortu la seva inscripció al registre de partits polítics, em va semblar que definitivament havia entrat dins de la pel·lícula El dia de la marmota . La recorden? És aquella en què l'actor Bill Murray interpreta un home que viu i reviu, una vegada i una altra, el mateix dia i les mateixes situacions. Tot es repeteix, excepte la percepció del protagonista que tot allò ja li ha passat. Certament, aquesta és la meva sensació quan m'aproximo a una política basca marcada en els darrers mesos pels moviments de l'esquerra abertzale. Sobretot a causa de l'actitud voluble de la judicatura i del nul interès a encarar la realitat de l'executiu d'un Rodríguez Zapatero que volia accedir a la història com el pacificador del País Basc i que, en realitat, hi passarà com l'home que no haurà aprofitat una oportunitat d'or per encarar aquesta pau d'una manera definitiva.
Així, continuant de la mà de Bill Murray, en els darrers anys cada temptativa de l'esquerra abertzale per estar present en unes eleccions ha estat tombada amb l'argument que darrere de tota l'estratègia s'hi amagaven la serp i la destral d'ETA. Aquest darrer intent no ha estat una excepció, malgrat el nou camí iniciat pels independentistes i l'oposició inèdita fins ara de gairebé la meitat dels membres del Suprem. Els arguments finals de l'alt tribunal, però, de nou es basen més en informes policials massa tendenciosos que en dades reals i fiables. Es basen més en arguments polítics que no pas en tesis judicials. Novament ETA -que "és a la base de l'estratègia de Batasuna de crear un nou partit, així com la seva posada en escena, inclòs el seu rebuig formal a la violència"-, estaria al darrere d'un procés que, paradoxalment, hauria de provocar la seva desaparició.
On és el problema, doncs? No era un objectiu clau abordar el final d'ETA? Quina por tenen els poders de l'Estat d'encarar una nova conjuntura política que hauria de posar fi a dècades de patiment? Quin temor produeix una esquerra abertzale que aposti per les vies exclusivament polítiques des del carrer, els ajuntaments i la resta d'institucions del País Basc i Navarra? Les respostes, clarament i novament, són polítiques i responen al tacticisme que impedeix cercar solucions a l'alçada dels reptes democràtics que es presenten. Tacticisme i vol gallinaci barrejats amb la por atàvica del socialisme espanyol a la reacció del graner de vots mesetaris davant de l'oposició activa -i electoralista- del PP i la caverna espanyola sempre disposada a manifestar-se contra qualsevol mena de diàleg.
Així, el procés d'intent de legalització de Sortu, que és un fonament imprescindible per construir l'edifici de la pau, ha encadenat disbarat rere disbarat, a base d'anar canviant les regles del joc a mesura que l'adversari les assumia. I ara, malgrat que tots saben que aquesta legalització és inexorable, l'objectiu és aconseguir exhaurir els límits per a la presentació de candidatures de l'esquerra abertzale a les eleccions municipals. I qui dia passa any empeny i, com en la pel·lícula que dóna títol a l'article, demà ens aixecarem del llit amb la sensació que tot continua igual.
Mentrestant, si molt no canvia, les properes eleccions municipals al País Basc poden tornar a deixar espectacles tan patètics com el que ha protagonitzat, entre d'altres, Regina Otaola, alcaldessa legal (tot i que no legítima) de Lizartza. Aquesta senyora ha estat alcaldessa durant quatre anys gràcies a la il·legalització de la llista presentada per l'esquerra abertzale, cosa que va deixar la del PP (que ella ni tan sols encapçalava) com l'única candidatura en aquesta vila guipuscoana. Amb 27 vots (un 7,6%), el PP va guanyar les eleccions, mentre que els sufragis nuls i en blanc superaven de llarg els 300. Això de la Regina és tan sinònim de democràcia com les paraules del filòsof Fernando Savater, en el sentit que s'ha "divertit molt amb el terrorisme", ho són de decència.
