El dia que Barcelona inventa la Rambla

La Rambla és el primer servei 24 hores. És així, perquè “la gràcia més forta de la nostra Rambla, la que la fa superior a totes les avingudes, és que és incansable, que no dorm mai, que sempre està desperta i sempre viu i es belluga”, escrivia Josep Maria de Sagarra el 1926. Per això la Rambla és una genètica start-up catalana. La Rambla és aquell eslògan de neó antic dels botiguers barcelonins: “Aquí es despatxa de tot”. Si Catalunya és Catalunyes i Barcelona és Barcelones, la Rambla és Rambles.

A la Rambla hi van dur ocells. Els senyors amb barret de copa i americana camaleònics de feina diària. Els menestrals amb camises i espardenyes descapotables de luxe endiumenjat. Les ballarines del Liceu es confonien amb les floristes. La Rambla és una olla: un restaurant per als ulls obert les 24 hores. A la Rambla hi teniu un estofat de tocats del bolet. El 1915 un senyor que es feia dir Articles Numerats crea un sistema de numeració universal. Tot tenia una xifra. Els cordons de les sabates eren un 7, les lligacames un 27, els croissants sucats al cafè amb llet un 17... A la Rambla s’inventa el surrealisme. El ninotaire Jaume Passarell certifica que neix al “Bar el Centro”. El primer cabaret del primer tango i cocaïna. Entre viatge iniciàtic de cames d’autopista salvatge i àcid bòric els bohemis fan aparèixer el conill del surrealisme. Però el surrealisme és tan real que ja ramblejava. Feia anys, panys i guanys. Des del XIX: aquí neix l’humor. Les revistes pop, de barberia, les que van encapsular el català oral al paper. Així es va educar un país: Un Tros de Paper, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia... Aquesta és l’avinguda del periodisme. Tots els diaris. Tots els periodistes. Surrealisme i realisme es morregen en un video wall de 360 graus.

“La Rambla”, “La Rambleta”, “La Ramblota”... Relació d’amor i odi. Els terrícoles també es pixaven. Els cotxes aturats, les terrasses, els quioscos... robant espai als ciutadans. Les polèmiques. Els debats. El naixement de les xarxes socials amb les tertúlies al carrer. Durant la Primera Guerra Mundial: aliadòfils contra germanòfils. Durant els anys trenta: la pilota. El diari La Rambla (davant de Canaletes) crea l’hipertext. Informa amb pissarres dels resultats dels partits. Els aficionats, a sota, s’embriaguen, ploren... Així broten les celebracions de les victòries del Barça. Mentre aquests barcelonins eufòrics veuen passar escamarlans humans suats: “Arriben estrangers. Molts estrangers. En veure passar per la Rambla aquestes bandades, de gent rossa i inexpressiva...” I també estrangers amb nacionalitat barcelonina. El carrer Nou de la Rambla era “el Harlem barceloní”. Negres de tot el món van venir. Es dediquen al jazz, al xarleston, al blues, als ritmes cubans... Però vigileu si sortiu fent esses: a la Rambla hi ha els millors carteristes del món. Els de les mans d’aire. Professionals que van a acadèmies de “pispologia”. La Rambla és un robatori. “Ens fuig de les mans, se’ns escapa, com un ocell meravellós que es riu del poder caçador de la nostra ploma”, deia el periodista Josep Maria Planes. Ens furta el cor: “Si la Rambla, en lloc d’ésser un carrer, fos una senyora, sospito que jo seria un d’aquells enamorats que no se sabrien moure del seu costat, però que no podrien dir-li unes paraules escaients. Per massa amor o per manca d’imaginació”. Tot esperant que els noctàmbuls deixin les claus de la Rambla als primers treballadors diürns. Perquè la Rambla, a primera hora, és sempre un regal per estrenar. Al migdia, un fricandó que s’està cuinant. I a la tarda, una gerra d’aigua fresca. I al vespre té tots els gustos, com una gelateria. I la matinada és onírica... tot és possible. La Rambla és una coca de samfaina. El trencadís de milions de Gaudís. El morter d’allioli. El cigaló rajant de Canaletes. La Rambla es veu tant! És el país de la visibilitat, per això els terroristes -invisibles- no la podran fer desaparèixer. És un invent original: ensenya que la vida no tanca mai.