Un dia serà tard

Enmig de l’anar i venir dels hidroavions, els helicòpters, els camions de bombers, els vehicles del SEM, dels agents rurals i de les unitats mòbils de les televisions; en el precís moment que hi ha famílies que veuen cremar masos on han viscut cinc generacions i alguns joves ramaders veuen morir els seus animals a les instal·lacions en què havien invertit en tecnologia respectuosa..., és impossible escoltar les veus assenyades que intenten explicar-nos que la severitat, la intensitat i la velocitat dels incendis de la darrera generació anirà en augment si no ens aturem a pensar el futur col·lectiu.

Els millors experts mundials en incendis forestals els tenim a casa. Quan els entrevistem porten un uniforme de material especial, de color groc enfosquit pel negre i el gris dels incendis. Aleshores els preguntem si han perimetrat la zona, si ja l’han encerclat, controlat i extingit. Fem una exclamació amb el nombre d’hectàrees i ignorem el que intenten dir-nos quan afirmen que “esperaven” focs similars, fins i tot molt pitjors del que s’ha viscut a la Ribera d’Ebre aquest mes de juny.

El Grup de Reforç d’Actuacions Forestals de Catalunya i el conjunt del cos de Bombers són molt eficaços en l’extinció dels focs. Actuen ràpidament i procuren que els incendis no es facin grans, i ens avisen des de fa anys que hi haurà un dia un incendi que es farà tan gran que superarà tota la capacitat d’extinció, o hi haurà tants incendis simultanis que no podran evitar que algun es faci molt gran. Ens avisen una vegada i una altra i nosaltres ens limitem a preguntar-los quantes dotacions terrestres i quantes d’aèries estan actuant en aquell moment.

Han estudiat l’evolució del foc des que la llenya va deixar de servir de combustible per cuinar i escalfar-se; han estudiat el despoblament de les zones rurals com ningú. Ens diuen que les fagedes i els alzinars cremen menys i que necessiten el mosaic dels camps de conreu enmig del contínuum vegetal de forest atapeït, que no ha parat de créixer i densificar-se. Des de l’any 1980, quan van unificar-se els bombers de la Diputació sota la direcció general de Prevenció i Extinció d’Incendis de la Generalitat, l’extensió de les zones boscoses no ha parat de créixer i ha passat del 34% del territori català al 72%. I encara pensem que hem de preservar la decoració “pintada” de color verd per l’improductiu i incendiari pi blanc en els pendents del paisatge i no afavorir la presència de noves generacions de pagesos en aquests indrets.

Han estudiat el comportament del foc al Montnegre i les Gavarres que Joaquim Ruyra va immortalitzar en el seu Entre flames (1927), els focs de bona part dels boscos del Camp de Tarragona el 1967, els que van afectar l’Anoia el 1986, els que van sotmetre la Catalunya Central el 1994, els del Solsonès del 1998, el de Cardona del 2005, la simultaneïtat de focs a l’Empordà el 2006 i el de la Jonquera el 2012. Cap s’ha comportat igual perquè les condicions dels nostres boscos han anat evolucionant, fent-se més densos i continus, fent-se més improductius i acumulant combustible.

Han estudiat els incendis de Califòrnia, el Canadà, Xile, Austràlia, Portugal, Grècia. Aquest any ja ho han fet a Noruega, Irlanda, Anglaterra, Holanda i la resta de la península Ibèrica. No deixen res per estudiar i documentar científicament. Poden relatar-nos les diferències entre les generacions d’incendis. Anem cap a la setena generació -Califòrnia, Portugal- des que als anys setanta van definir-se les característiques del foc forestal mediterrani.

Quan els entrevistem els preguntem si estan cansats, quines previsions horàries tenen per encerclar el foc -del qual veiem imatges nocturnes apocalíptiques perquè les flames s’acosten a un nucli poblat- i no escoltem la resposta quan ens diuen que cada vegada són més intensos i ràpids, que aquest any a Portugal se’n va produir un que en una hora va cremar el doble del que s’ha cremat a la Ribera d’Ebre. No els escoltem quan ens diuen que el seu enemic és el despoblament rural, l’abandonament de conreus, la no planificació del paisatge del futur. Ells que són prop de les flames ens demanen que mirem la globalitat i nosaltres els preguntem si tot aniria millor amb un helicòpter més.

Ens parlen de canvi climàtic, de condicions climàtiques que abans es donaven 20 dies l’any i ara les tenim quasi 100 dies l’any. Ens diuen que ja no hi ha temporada d’incendis, que aquest any 2019 el dia de Reis apagaven foc a la Vall d’Aran. Certament, amb temperatures de més de 40 ºC i una garbinada de més de 90 quilòmetres per hora, un incendi és difícil d’apagar. Però els experts del GRAF, que són els nostres experts, amb veu serena ens diuen que des de la prehistòria no s’havia produït mai una acumulació de biomassa tan important als nostres boscos i que els matolls fan impossible penetrar en aquest contínuum de combustible sempre a disposició del foc quan la temperatura i el vent pugen i la humitat baixa.

Els seus operatius d’extinció són extraordinàriament eficaços, i aquests intrèpids bombers, que dominen els replecs del paisatge com si fossin les durícies de les seves mans, ens diuen que l’única solució és la gestió del paisatge i la incorporació de la biomassa obtinguda de les zones forestals amb criteris de sostenibilitat com un combustible important per al funcionament de la nostra societat.

Sempre hi haurà un accident, un llamp, la combustió espontània d’un femer, però no ha cremat el Priorat, on, amb esforç, intenten no defallir en la seva decisió de mantenir una economia rural, una terra conreada. Cremen les comarques on l’economia agrícola defalleix, on el bosc ocupa els conreus desapareguts, on ningú es preocupa de quin tipus d’arbre ha de ser el preponderant en aquella zona forestal. Martí Boada ens ha recordat que el pi blanc és bord, i els bombers han calculat intensitats calòriques superiors a les emeses per les bombes atòmiques al centre de la gran xemeneia d’alguns focs, i han estudiat la transformació que produeixen en la mesoescala meteorològica.

Però és massa difícil el que ens proposen i, una vegada extingit un foc, “creuem els dits” perquè plogui una mica i s’oblidin aquelles imatges plàsticament impactants de quan el foc s’enfilava cap a les carenes, de quan els pocs pagesos mostraven la seva desesperació davant les càmeres de totes les televisions. Ajornarem les decisions fins a traspassar-les a altres generacions i un dia serà tard, massa tard.