L’EDITORIAL

El difícil punt d’equilibri de la demografia catalana

El sistema demogràfic català no s’explica sense les onades migratòries i el sacrifici personal

Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona intenta respondre a la pregunta que molta gent s’ha fet els últims anys: com s’explica que Catalunya hagi augmentat la seva població en un milió i mig de persones els primers anys de segle i, al mateix temps, s’hagi mantingut un elevat grau de cohesió social? Andreu Domingo, del Centre d’Estudis Demogràfics, afirma que la demografia catalana del segle XXI és un sistema “resilient”, és a dir, que és capaç de trobar un nou punt d’equilibri després d’una situació crítica. L’any 2000 Catalunya tenia 6,2 milions d’habitants, i el 2014 va arribar als 7,5. Aquest creixement s’explica bàsicament pel boom immigratori que hi ha hagut en aquest període, en què han arribat a Catalunya 1,7 milions de persones, de manera que mentre que el 2000 només el 4% de la població era nascuda a l’estranger, ara aquest índex és del 17%. Domingo posa com a exemple del boom l’any 2002, en què van arribar a Catalunya 160.000 persones, tantes com tota la població de Cornellà i Sant Boi juntes.

Curiosament, a partir de la crisi molta gent ha sortit del país (800.000), però com que s’ha mantingut el flux d’arribades el saldo final és d’una lleugera pèrdua de població. L’estudi posa l’accent en altres factors que intervenen en la demografia, com ara la taxa de fecunditat, i assenyala els grans canvis que s’han produït els últims anys: la mitjana d’edat en què les dones tenen el primer fill s’ha enfilat fins als 32 anys, la taxa d’infecunditat (el nombre de dones que decideixen no tenir fills) s’ha doblat en dues dècades, i el nombre de fills per dona se situa en un exigu 1,39, tot i que la immigració ha propiciat un cert repunt.

La conclusió de l’estudi és que el sistema demogràfic català no s’explica sense les diferents onades migratòries, difícils de preveure i que es produeixen de manera molt intensiva, i que el punt d’equilibri s’assoleix sovint a costa del sacrifici de les capes més desafavorides. “Cada cop més i amb més freqüència, per a una part de la població, sortir-se’n econòmicament i professionalment significa renunciar a tenir parella i/o fills, o marxar del país”. Una lliçó que cal tenir en compte.

Més continguts de