La dignitat

El 1964 el president Johnson va visitar Inez, a l’estat de Kentucky, una zona minera endarrerida i oblidada on el tancament de les instal·lacions industrials obsoletes no va portar cap altra economia substitutiva. Moltes famílies eren pobres, molts homes i dones estaven a l’atur, molts nens patien malnutrició...

Va visitar la casa de Tom Fletcher, un treballador amb vuit fills, sense feina, amb estudis primaris inacabats, que sabia llegir amb dificultat. La visita es va fer en clau política per presentar el programa federal Guerra a la Pobresa per ajudar específicament les famílies més pobres dels EUA, el 14,7% de la població el 1966. El programa portava a la llum una realitat nacional. Als EUA, el país més poderós del món, hi havia pobres... S’han invertit en 50 anys 20 bilions de dòlars i ara la població pobra és el 14,8%. No ha canviat res...

Inez és avui una ciutat menys pobra que fa mig segle, hi ha més cotxes i televisors i la malnutrició s’ha convertit en obesitat. Els programes d’ajut han permès a la població sobreviure, però l’han fet dependent dels subsidis. No han fet possible que la majoria dels pobres tinguin una feina digna i visquin de manera autònoma; s’han subministrat analgèsics però no s’ha curat la malaltia. Per al president Johnson el projecte Guerra a la Pobresa era la traducció d’un compromís: “La nació està compromesa no només amb la llibertat dels ciutadans sinó també amb la dignitat de la persona i la decència”.

La dignitat està lligada amb un cert grau d’autoestima, de valor, consideració i respecte dels altres cap a un mateix. Ser necessari i sentir-se’n.

Aquesta població ha estat considerada més un passiu que cal resoldre que no pas un actiu format per persones que s’han de desenvolupar. El problema se centra en el blancs sense estudis primaris, i especialment en la població de més de 45 anys que ha estat expulsada del mercat de treball. Aquest segment de població blanca pateix -el percentatge de suïcidis des del 1999 ha pujat un 78%, els morts per alcoholisme i drogoaddicció un 323%- i no té esperança en el futur -només el 25% pensen que els seus fills viuran millor que ells, davant el 36% de la població negra i el 48% dels hispans.

No és l’atur el que mesura la gravetat del problema (ara als EUA és del 4,9% i el 2000 era del 10%), perquè aquest és el percentatge dels que treballen o busquen feina i el que importa és el nombre d’ocupats respecte del total. És el percentatge de la població adulta que de fet treballa (ara el 63%, davant del 67% del 2000) el que permet avaluar la situació. La reducció ha estat forta en els homes blancs de 25 a 54 anys: el 98% treballaven el 1954 i ara només ho fan el 88%.

En aquest col·lectiu els votants de Trump han estat el doble que els de Clinton a les darreres eleccions. La connexió entre la manca d’educació, la pèrdua de la feina i la desesperança per un futur incert és probable que hagi contribuït a l’èxit electoral d’algú que parlava, amb fonament o sense, d’un futur millor i d’uns valors senzills que podien permetre recuperar ràpidament una posició social perduda.

La solució d’aquest problema és difícil. Pot portar a polítiques considerades conservadores, per exemple reduir el salari mínim per permetre que més gent treballi, amb la contrapartida de crear pobresa en la gent que treballa perquè el salari no els permet una vida mínimament digna (malgrat que és millor tenir feina que no tenir-ne). La qüestió també està relacionada amb el fet d’estimular la recerca d’una feina. ¿També es pot reduir el període del subsidi d’atur?

Hi ha solució, però és innovadora i per tant complexa de mobilitzar: reduir el salari mínim però subsidiar els que treballen per sota d’un cert salari, complementant-lo amb fons públics; incentivar via taxes la contractació d’aturats; estimular la formació dels que ja no troben feina en el que saben fer...

Com es pregunta A.C. Brooks en un article recent al Foreign Affairs, ¿és una obligació de l’estat fer sentir a la gent la seva pròpia dignitat? ¿Ajudar-los a recuperar-la? La resposta sembla clarament positiva però s’ha de simplificar per fer-la practicable, s’han de desplegar polítiques que permetin a molta gent, tanta com sigui possible, tenir feina encara que la despesa social no es redueixi, i, probablement, s’ha d’ajudar més els que estan disposats a esforçar-se, perquè això no és discriminatori. Tenir feina i independència econòmica és la prioritat primera i absoluta per ajudar molts a recuperar la dignitat.

La pobresa és una injustícia social que obliga els poders públics a actuar. La desesperança també, i la combinació de l’una i l’altra resulta insuportable i requereix, per tant, un doble esforç. Sens dubte la iniciativa privada -ONGs- pot ser un gran ajut si es combina amb polítiques públiques, perquè té l’agilitat i l’especificitat que no poden tenir les polítiques.

És un problema que ens toca a tots però que ens preocupa poc. Les conseqüències són ben visibles.

Més continguts de