La dignitat

Francis Fukuyama, en el seu últim llibre, Identity [Identitat], afirma: “És clar que ni el nacionalisme ni la religió desapareixen com a forces essencials de la política mundial perquè les actuals democràcies liberals no han estat capaces de resoldre els problemes de la dignitat de la persona”.

Segons Fukuyama, el thymós seria la part de l’ànima humana que reivindica el reconeixement de la dignitat, la isothymia la demanda de ser respectat igual que la resta de les persones i la megalothymia el desig de ser reconegut com a superior als altres.

En els diàlegs de Plató es fa referència al desig i al sentiment, per una banda, i a la racionalitat, per l’altra, com les dues parts contraposades i complementàries de l’ànima humana. A partir d’aquí, Plató convenç el seu deixeble Adimant que ha d’haver-n’hi necessàriament una de tercera, la que complementa, vetlla i modula aquestes dues meitats, sentiment i racionalitat. I aquesta no és altra que el thymós, la necessitat de reconeixement sobre la qual es construeix la pròpia dignitat.

És aquesta tercera part de l’ànima humana la que més fortament condiciona el comportament dels individus i dels pobles, perquè la dignitat transcendeix en l’home el desig i la racionalitat.

La defensa de la “dignitat perduda” és el que porta Rússia a reivindicar la seva presència al món, el que l’empeny a compensar la humiliació de la derrota a la Guerra Freda, el que la porta a la guerra amb Ucraïna o a participar activament en el conflicte sirià. És el que fa que l’islamisme reivindiqui el respecte a la seva realitat en el concert de les nacions. És el que va impulsar el nacionalisme de la plaça Maidan a Kíev, o el que ha impulsat el renaixement de la Xina després de dos segles de colonialisme occidental. És, en definitiva, el que sosté el nacionalisme de tot signe.

Va ser la defensa de la dignitat el que va estar en l’origen de les revolucions francesa i americana, i el que va portar a la Guerra Mundial de 1939 per la “humiliació” de Versalles.

La Constitució alemanya de 1949 assenyala en l’article 1: “La dignitat de l’home és inviolable. El seu respecte i protecció ha de ser el deure i obligació de l’autoritat pública”. En la Constitució de Sud-àfrica redactada pel Congrés Nacional Africà després de la caiguda de l’apartheid, l’article 10 estipula: “Tots els ciutadans són inherentment dignes i tenen el dret que la seva dignitat sigui respectada i protegida”. En aquests dos pobles, en els quals el nazisme i el racisme van agredir persones individualment, i en els quals col·lectius socials de ciutadans de ple dret van ser perseguits, condemnats i aniquilats per raons de raça, és on es reivindica amb més força la dignitat per assegurar que el passat no torni.

La reivindicació de la dignitat col·lectiva és el motor i la motivació més important del nacionalisme que es presenta com a diferenciat de la resta, especialment si es troben raons objectives per demostrar que el col·lectiu ha estat humiliat i agredit.

El thymós és el pilar de l’odi i de l’orgull, i passa per sobre de la racionalitat perquè té a veure amb l’ésser en el seu sentit més essencial i profund, el que li dona Heidegger -immobilitat, permanència i projecció- contraposant-lo al temps -variabilitat i transitorietat-. La defensa d’aquest bé essencial consagra la classe dominant, l’aristocràcia, els combatents superiors que se sacrifiquen perquè la ciutadania pugui sobreviure i desenvolupar-se amb la comoditat de la seguretat i la manca de risc. Aquesta és la raó per la qual la ciutadania accepta uns governants que lideren la societat, i que, després de les revolucions liberals americana i francesa del XVIII, poden ser substituïts perquè “tots els homes hem estat creats iguals”.

Històricament, la lluita entre l’interior i l’exterior de l’home consolida la seva llibertat, en tant que l’interior s’imposa a l’exterior. Luter és el primer en expressar-ho quan acaba amb l’autoritat papal, que és exterior -encara que en la visió de Luter aquesta llibertat interior hagués de ser utilitzada per complir amb la voluntat divina-. Per a Rousseau, aquesta llibertat ha d’estar al servei del “sentiment d’existència”, és a dir, en congruència amb un mateix. Per a Kant, ha d’estar al servei d’una moral racionalment definida com la més idònia per a la felicitat. I finalment, per a Hegel no és més que la lluita pel reconeixement, encara que aquest ha d’estar necessàriament basat en la dignitat de la persona.

En la lluita actual de l’independentisme català amb el govern central hi ha un gran component d’aquest sentit de dignitat, que és interior. Fora bo passar aquesta dignitat pel sedàs de la utilitat, que és exterior, perquè la primera, sense que calgui renunciar-hi, no hauria de quedar despenjada de les realitats diàries si no volem perdre contacte amb una realitat exterior que és dura, present i permanent. El sentit d’utilitat s’ha de fer congruent amb el de dignitat i només la intel·ligència, la prudència i l’equilibri poden fer-ho possible.