El dilema de Buenafuente
Dijous a la nit Andreu Buenafuente començava el monòleg lleument caracteritzat de Hamlet, amb una calavera a la mà, i, mirant al públic, es preguntava: “ ¡Hablar o no hablar de Vox, he aquí la cuestión! ” Amb un llenguatge barroc i tràgic, l’humorista obria el Late motiv (#Cero) amb un discurs en què es plantejava els dilemes que suposa Vox a l’hora d’incloure’l en el relat de l’actualitat: “ ¿Qué es más elevado para el espíritu: sufrir los golpes y dardos del insultante Santiago Abascal o tomar las armas del humor contra el piélago de barbaridades y haciéndoles frente acabar con ellas? ¡Hablar! ¡Blanquear, no más! Y pensar que hablando de sus locuras marcan nuestra agenda de cosas obsoletas, ya caducas. ¡Hablar! ¡Blanquear! ¡Tal vez legitimar! Esta es la reflexión que da tan larga vida al infortunio”.
L’exercici era sensacional perquè es plantejava de manera humorística i teatral una qüestió ètica, moral, política i periodística molt complexa: “ Si no hago chistes sobre ello, ¿ya no acontece? ¿Eh? ¿Quien aguantaría entonces la estulticia de los ultras? ¡Qué dilema! ¡Hablar! ¡Reír! ¡Tal vez ridiculizar!... ¡Sí! ¡Ahí está el obstáculo! […] ¿Quien soportaría los ultrajes y desdenes de los ultras […] cuando uno mismo podría procurar su reposo con una simple burla o un chascarrillo? ”
Buenafuente exposava a l’audiència el dilema que suposa donar repercussió a la ultradreta, sobretot des de l’humor. D’una banda, parlar-ne suposa donar-los un protagonisme que pot resultar contraproduent. I té el risc que, si després obtenen bons resultats electorals, carreguin amb la mala consciència de no haver actuat amb més contundència humorística contra ells. I seguia: “ Así la conciencia de darles voz nos vuelve cobardes a todos. Por el miedo de dar voz a Vox se desmaya nuestra voluntad. No hacemos chistes de Abascal, no sea que alguien se indigne con nosotros, los simples bufones. O le dé por quererle votar. Alguno incluso no puede estar de acuerdo con sus veleidades, sino simplemente por provocar. Y el dilema sí es fácil de solucionar: ¿votar o no votar? ¿Hablar? ¿Reír sus ridiculeces? ¡Ridiculizar! Y de los partidarios de esta calavera ¡mejor pasar! ”
Tot i que, al final, el discurs va acabar quedant més enrevessat i efectista que clar i contundent, com a plantejament humorístic era intel·ligent i enginyós. Perquè un dubte que normalment es produeix a la redacció traspassava la frontera per compartir-lo amb l’audiència. I així la reflexió també la fa l’espectador individualment. L’aparició de Vox obliga tots els àmbits mediàtics, des del periodístic al de l’entreteniment, a un posicionament clar i meditat. Segurament l’humor és una de les armes més eficaces per lluitar contra l’auge de l’extrema dreta. El monòleg de Buenafuente denota la preocupació interna del programa davant aquesta situació, però també evidencia un fet important: sentit de la responsabilitat. Un element bàsic i imprescindible en un moment tan delicat.
