Un dilluns més a França

Dilluns a Lió el dia era esplèndid. El cel s’havia llevat blau i nítid. El sol llampegava des dels pics alpins que s’arriben a veure en dies clars i nets i escalfava la tardor tan primaverenca que estem gaudint. Eren quarts de nou del matí. El trànsit era dens i el riu baixava parsimoniós com sempre. Lió és una ciutat a la confluència de dos rius. La Saona, amb els seus revolts i crescudes, i el Roina, de llit ample, vores aristocràtiques i traçat recte. Amb la tardor, la filera d’arbres que en dibuixa el perfil adopta tota una gamma de tons marrons que difuminen el paisatge. Seguint el riu, com faig cada matí per anar a treballar al meu institut a la ciutat perifèrica de Givors, era impossible no entendre per què l’impressionisme va néixer a França, encara que fos cap a París i amb el Sena i no pas a Lió.

Però deia que dilluns el dia era esplèndid tot i que a la ràdio parlessin de guerra. Tot i que sabés, perquè ho vam viure fa vuit mesos, que un cop a classe els alumnes tindrien preguntes i els companys de feina ens miraríem els uns als altres en un silenci compungit durant les hores de pausa, i que en el moment de fer el minut de silenci imposat a tot el país se m’enrogirien els ulls. Malgrat aquests records que intuïa que tornaria a viure, sota aquest cel esplèndid res no diferenciava aquell matí de tots els altres, potser la temperatura suau i el sol d’un mes de novembre. Però fins i tot això comença a ser habitual.

Quan vaig arribar a la sala de professors vaig obrir la porta amb certa recança i amb ganes de tirar enrere. Per problemes de trànsit, cosa també ben normal, havia arribat massa just per a poder intercanviar paraules, mirades o silencis. “Bon dia”, “Tot bé?”, res de gaire especial. La divisa republicana “ Égalité, liberté, fraternité ” al frontispici de l’entrada tampoc em va semblar més simbòlica que altres dies, ni el nom dels dos establiments que configuren el grup escolar en què treballo: l’institut Louis Aragon i l’institut de formació professional Pablo Picasso. En dies com aquest els ulls afinen la mirada en busca de sentits amagats, però tot segueix igual, ni més, ni menys. A classe els alumnes esperaven excitats com cada dilluns. Es feien algunes bromes, com cada dia. Al cap d’una estona vam parlar del terrorisme. No hi va haver ofenses, no hi va haver debat, ni tan sols expressions de problemes de religió o classes socials. Un cop més vaig recordar el mes de gener i el problema de la blasfèmia, aquell “ja els està bé” a la vegada intolerable però necessari de contradir amb arguments, que apareixia ràpidament i m’obligava a raonar amb ells tot i la veu que volia trencar-se’m.

Dilluns no vaig sentir pena i tampoc tenia por sota aquell cel tan blau.

Més tard va arribar el minut de silenci i no em va pujar cap llàgrima als ulls. Vaig anar a dinar.

“Com ha anat el cap de setmana?”, ens vam preguntar amb humor entre companys i a la mateixa sala de professors en què fa vuit mesos hi havia els cartells “Jo sóc Charlie” i el silenci com a única forma de comunicació. Ara hi fèiem bromes entre xerrada i xerrada sobre Daeix, la guerra i el terrorisme. La diferència es feia tan evident que tots vam acabar per reconèixer que alguna cosa estranya ens envoltava. París quedava lluny i l’anonimat de les víctimes encara l’allunyava més, però això no podia explicar tanta lleugeresa. Ens costava fins i tot sentir-nos culpables. Però no teníem altra resposta que seguir xerrant mentre corregíem exàmens i preparàvem noves classes.

I el dia s’acabava.

Me’n vaig tornar remuntant el riu, el sol començava a decaure, a la ràdio hi feien música i la tardor seguia retratant el paisatge amb les pinzellades d’un fin de siècle llunyà. Un cop a casa, encara més lluny de la pena i la culpa, només sentia el desig d’escriure la normalitat que d’ordinari defugim perquè la trobem avorrida. La normalitat com a resposta a l’estat d’emergència.

Més continguts de