Com nins. La nina es vesteix de dimonió i creu que fa por als pares, als padrins, al seu germà encara més petit que ella i a la madona del forn on ha entrat de bon matí, amb la careta diabòlica, de la mà de la mare. Creu que no li basta la màscara, ni la coa amb el picarolet, i cada vegada que vol fer por, pega un crit i posa les mans com si fossin les urpes d’una moixa que defensa els seus moixons. Si el cos li respongués, fins i tot li sortirien les ungles. La nina repeteix els gestos que ha vist centenars de vegades. Ella es mostra com és, un infant, segurament perquè els grans, quan li han volgut fer por, també han infantilitzat els gestos. En llançar-se cap a ella han cridat amb un somriure al rostre, no sigui cosa que espantem massa la criatura. No sé si la nina té consciència que, en disfressar-se de dimonió, continua sent ella. Segurament no se n’adona, perquè quan creu que ha espantat qualcú de bon de veres, com que en el fons és un àngel, tot d’una s’aixeca la careta de dimoni i amb una bona rialla diu: “Som jooo!”. Segurament no n’és conscient, perquè si ho fos, a hora de dormir, el vespre abans, no hauria patit pensant en tots els dimonis que es trobarà per casa i pel carrer aquests dies de Sant Antoni. Tampoc no plorinyaria ni abraçaria fort la cuixa del pare en veure com un dimoni s’acosta (perillosament, creu ella) al racó on es troba. La nina tanmateix és qualsevol de nosaltres. Preparats per a la festa, per uns dies, amb carassa o sense ella, ens està permès fer por i fins i tot fer-nos por a nosaltres mateixos. El foc diuen que tot ho purifica o ho converteix en cendres. Avui som revetllers per Sant Antoni. D’aquí tres dies ho serem per Sant Sebastià (recordau, Palma, anar de groc). Angelets, tots com nins, dimonions per unes hores. Àngels i dimonis tot l’any.
