Dir les coses pel seu nom

En temps de maximalisme, mentides i mitges veritats, convé asserenar la mirada i recordar l’efecte sanador de dir les coses pel seu nom. És el que fa, per exemple, el Museu d’Art d’Olot amb un petit gest. A la sala dedicada a l’orgull local, l’escola paisatgista, se succeeixen les pintures dels germans Vayreda, representacions de la Garrotxa que documenten un esperit romàntic. Qualsevol museu es quedaria aquí, glossant les glòries artístiques per acumulació, però al d’Olot hi ha una intervenció que enriqueix i contrasta el discurs. Al costat del quadre Les bugaderes hi pengen tres fotografies de bugadares reals que no tenen res a veure amb la imatge bucòlica de la pintura. A més, hi ha un text breu que recorda que l’obra dels germans Vayreda responia a un sentiment conservador que falsejava les condicions materials d’aquelles dones que traginaven la roba fins al riu. És a dir, el Museu d’Olot fuig de la complaença. El mateix passa al Museu dels Sants, també a la capital de la Garrotxa, on la mostra sobre la indústria de l’estatuària religiosa olotina incorpora un audiovisual en què no s’amaga la conflictivitat laboral que va desembocar en dues vagues a principis del segle XX.

Són dos exemples que lliguen amb el que va fer Francesc Torres a l’exposició La capsa entròpica amb els fons vandalitzats del MNAC: posar a la vista les agressions que va patir el Retaule dels sants Joans de Bernat Martorell ens recorda l’odi als jueus, un mirall que cal mirar de cara. Aquest odi secular té un reflex escandalós en el nomenclàtor de Barcelona, concretament en el carrer de Sant Domènec del Call. Es podria canviar el nom del carrer, o potser incorporar un gest que recordés que precisament els dominics van participar en el pogrom que va expulsar els jueus del Call el 1391.