Com diria William Blake

El londinenc William Blake va ser un dels poetes més importants del període de la literatura anglesa entre els segles XVIII i XIX. Visionari i anticipatori, a més de la poesia va conrear, sense solució de continuïtat, el gravat i la pintura, la recerca d’una obra total que li permetia posar-se en contacte amb elfs, gnoms, fades i algun monstre més aviat indesitjable. Aquestes coses Blake les afirmava amb tota rotunditat, i potser per això va poder obrir-nos les portes de la percepció, tal com salvatgement va reivindicar Jim Morrison, a través d’obres cabdals com Cançons d’experiència i Cançons d’innocència, que sens dubte han de formar part de qualsevol antologia de la literatura universal mínimament seriosa.

Doncs bé, Blake té una sentència que sempre m’ha cridat l’atenció i que diu així: “Qui pot actuar i no actua, crea pestilència”. No se m’acudeix una manera millor de definir el comportament dels pròcers de la política espanyola, començant naturalment pel PP, però continuant pel PSOE, Units Podem i Ciutadans, potser amb l’única excepció del PACMA, i no és broma, perquè aquests almenys es creuen el que diuen i actuen en conseqüència en la mesura de les seves possibilitats. Però els que es diuen grans partits, o que tenen aspiracions de govern i molta grandiloqüència, no fan, segons la dita de Blake, més que escampar pestilència a nivells miasmàtics.

I les forces polítiques catalanes? Bé, a aquestes no se les pot acusar de no actuar, sinó si de cas de sobreactuar, cosa sobre la qual Blake no va dir res, que jo sàpiga, però que no deixa de resultar irritant. Aquí cadascú eleva i imposta la veu com si estigués cantant una sarsuela, i cada portaveu, quan surt als mitjans a dir les seves coses, recorda un monòleg de Joan Capri o una cançó de Bertín Osborne, amb les meves disculpes per a Joan Capri. El resultat és un guirigall que, si més no a mi, se’m fa incomprensible. És com veure, representades simultàniament damunt d’un mateix escenari, el Don Juan Tenorio de Zorrilla i el Terra baixa de Guimerà, amb tots els actors vociferant els seus papers a grans crits i sense escoltar-se els uns als altres més que per trepitjar-se la funció. No se’ls pot acusar de causar pestilència, però sí de moure un nivell de decibels i de confusió que només fa venir ganes de posar-se taps a les orelles o bé directament de sortir de la sala a respirar una mica d’aire fresc. La sobreactuació és un dels principals defectes que pot presentar un actor, i d’aquest brou cada dia ens en prenem unes quantes tasses.

Tant és així, que dubto que cap d’ells fos capaç de recitar degudament, ni tan sols d’entendre, aquests versos d’ Auguris d’innocència : “Per veure un món en un gra de sorra, i un paradís en una flor silvestre, sosté l’univers dins la palma de la mà, i l’eternitat en una hora”. Dels de la pestilència ja no en dic res, perquè serien capaços de portar William Blake al Tribunal Constitucional.

Més continguts de