El discurs del rei

No em fa res dir-ho: el rei d’Espanya queda bé a la pantalla. És un xicot ben plantat, que parla un bon espanyol, que té ganes d’agradar i ho fa amb un aire d’humilitat creïble, perquè sap d’on surt, i sembla que sap cap on vol anar. El rei Felip VI, malgrat que ostenta un nom que és obertament una provocació als catalans (el rei faria bé de fer-se explicar l’anècdota de la trobada entre el seu pare i el doctor Trueta) i a la història, és un rei modern, constitucional, demòcrata i conscient de quin és el seu rol de moderador, com a cap d’estat no electe que és.

La monarquia constitucional espanyola és una anomalia històrica, un fet absolutament sense precedents en un país poc avesat als matisos.

El que no sembla que comprengui Felip VI és que per esdevenir el representant del joancarlisme revisitat, és a dir, per representar el paper que va representar el seu pare davant de les Corts que havien jurat fidelitat als principios generales del Movimiento, haurà de tergiversar o reinterpretar la major part dels conceptes clau del seu primer discurs institucional de Nadal.

A què em refereixo quan parlo de joancarlisme revisitat? Doncs a dir una cosa i estar pensant a fer-ne una altra que respongui als veritables reptes del present i del futur. Joan Carles I ho va comprendre. Ho va comprendre tant que fins i tot es va canviar el nom per tal de convertir-se en corol·lari de totes les tradicions monàrquiques d’Espanya, així com per no violentar la memòria del seu pare, rei sense corona. A més, Joan Carles I, en l’època daurada del seu regnat, es va convertir en veritable gota d’oli de la Transició, donant joc als descamisats de Suresnes, obrint els braços a l’oportunisme eurocomunista de Carrillo i aïllant els immobilistes del búnquer franquista.

Avui Felip VI té la mateixa oportunitat. Les seves apel·lacions agòniques a la Constitució podrien esdevenir el cant del cigne del constitucionalisme arnat que va de la dreta dura a Podem. Tots ells, representants de l’immobilisme més dur, que va del conservadorisme catòlic més estripat al postmodernisme més lerrouxista, despietat i demagògic que s’hagi vist en els darrers anys per aquests verals, no tenen res més a les mans que paraules. Són els conservadors del sistema, als dos extrems del sistema, i en el fons els principals enemics del que representa de debò la democràcia constitucional.

El rei ha de comprendre que les relacions entre Catalunya i Espanya estan trencades. En podem discutir les causes. El que passa és que ja hem fet tard. Les apel·lacions a les arrels familiars dels uns i dels altres fan angúnia, i demostren el desconeixement radical de la realitat catalana dels qui li han escrit el discurs... o d’ell mateix. La catalanitat no sap d’avis, ni de pares. La catalanitat beu dels fruits del passat compartit, del present treballat en comú, i de l’esperança de tots en un futur més pròsper i lliure, no importen el cognom o el nivell social.

El rei diu que cada espanyol duu Catalunya al cor. No és cert. Si fos així tindríem càtedres de català escampades per les universitats espanyoles; les traduccions de les obres literàries catalanes serien tan comunes a Espanya com ho són les d’autors anglosaxons, com a mínim; el respecte per la nostra llengua i per la nostra cultura seria exquisit; es potenciaria l’economia catalana, com a locomotora que és de l’economia del Mediterrani sud-occidental; les infraestructures no serien un dolor permanent, sinó que l’esforç que s’hi faria seria directament proporcional a la nostra aportació real a la riquesa de l’Estat (no em crec de cap de les maneres que Catalunya aporti només el 19% del PIB espanyol; és molt més, segur; com diu repetidament Ramon Tremosa, qui controla les fonts de les estadístiques econòmiques, en controla les explicacions).

El rei Felip VI ha de comprendre fins a quin punt el trencament sentimental (el veritable encert del seu discurs) entre Catalunya i Espanya és irreversible. No és ni anecdòtic, ni conjuntural. Són més de trenta-cinc anys de camins divergents que han situat imaginaris, sentiments de pertinença, banderes, símbols i interpretació de la normativa en camps diferents, si no antagònics. Apel·lar ara a la Constitució, quan l’Estat se l’ha passada pel folre del Tribunal Constitucional, fa riure.

El rei, si vol seguir sent el rei de tots, i no només el bon noi que surt per la televisió, haurà de fer com el seu pare: haurà d’abdicar d’algunes afirmacions. Si és intel·ligent, que ho sembla, ho farà sintiéndose el efecto, que no el cuidado. Si no ho és prou, o no ho són els seus col·laboradors i aduladors mesetaris (o catalans), es convertirà en un nou aliat de la nostra causa. Temps al temps.