Divagacions sobre les noves formes estètiques (1927)

De Fages de Climent (Figueres, 1902-1968) a El Dia (21-VI-1927). Per a Iser (New Literary History, 1972) i Jauss (Poètica, 1975), el valor estètic és subjectiu: neix en la recepció individual d’allò que llegim, mirem o escoltem. Hi ha a qui desplau la natura alterada per la tecnologia. Segons Fages, al poeta Josep M. Casas i de Muller (Tarragona, 1890 - Barcelona, 1975) li encantaven les línies elèctriques en el paisatge.      

D’una llitera o d’una cadira de mà romana, a una de gòtica o de Lluís XV, hi van diferències merament formals, oculars. Però tot d’una, la humanitat fa un salt de gegant. No es tracta ja de les formes diverses d’una mateixa cosa, com el landó o la carrossa. Els diferents sistemes d’autotracció han permès de cop i volta prescindir de la tradició física anterior per basar-se en unes lleis noves. Amb tot, les naus de vapor, en prescindir de la faramalla de les veles, és a dir, en alliberar-se de les virtuts impulsives del vent, quedaven subjectes encara a les lleis immutables de la gravetat i l’equilibri que en deriva. Fins i tot el submarí era no una contradicció, sinó una compensació d’aquestes lleis, i per això ni sota l’aigua pot estalviar-se la forma essencial pròpia de les primeres naus, de les quals l’elegant canoa és l’estilització més senzilla. En canvi apareix l’alta xemeneia, esvelta, cònica i atrevida, emergint orgullosa de les teulades de la ciutat, com adés les agulles de les catedrals. [...] Josep M. Casas de Muller descobreix en un llibre insospitats encants a la línia elèctrica, que empresona en la seva tibantor hieràtica la cascada de les muntanyes, i transporta camps enllà, vers la ciutat, les seves forces invisibles. Admirem molt totes aquestes coses que sabem, però que no podem “veure”. Per tant, el plaer que ens donen és d’ordre eminentment intel·lectual. Però fins que hagin trobat una aparença sensible que les faci també amables als nostres sentits, fins que proporcionin una imatge de què pugui apoderar-se la nostra intuïció, el seu camp d’acció recaurà més enllà de l’estètica. [...] Un aparell de telefonia sense fils es presenta encara als nostres ulls amb un enfarfec de fils torturadors. Així és la diferència entre el fonament i l’aparença de molts objectes, fills de l’últim progrés. L’estètica, que és una ciència absolutament formal, té dret a exigir d’una estàtua, no que s’aguanti, sinó que no sembli que hagi de caure. D’aquí la doble feina a fer per l’art, treballant al costat del progrés per adaptar-lo als nostres mitjans de coneixement físic, àdhuc en el cas que hagi entrat ja en el terreny del coneixement abstracte, d’ordre merament intel·lectiu. La solució més reeixida sol ésser la de cercar-li una forma entre el patrimoni immens i variat de la tradició. El poc que hi ha fet en aquest sentit es deu, ben segur, al retorn descongestionat a l’immutable que representa el cubisme, el qual està cridat a exercir una influència perduradora en les arts decoratives.