04/07/2022

El dividend de la guerra

3 min
El dividend  de la guerra

L’any 2018, a la Conferència de Seguretat de Munic, l’aleshores ministre d’Exteriors alemany, Sigmar Gabriel, advertia que la Unió Europea no podia seguir sent “l’últim herbívor en un món de carnívors” i reclamava més poder i cooperació militar per a la UE. I, de cop, el món ens ha ensenyat les dents i Europa s’ha otanitzat –segons el desacomplexat resum de la cimera de l’Aliança Atlàntica que va fer Joe Biden–. Ens trobem en un món en regressió; entregat, novament, a velles fórmules. Espantat per la guerra i la inestabilitat, i comprant la lògica de la militarització com a única alternativa possible. Tot i això, el veritable poder alemany que trontolla, aquests dies, no és tant el defensiu com l’econòmic. Per primera vegada des del 1991, l’any de la reunificació alemanya, la balança comercial del país ha fet dèficit, per culpa dels alts costos de l’energia i les disrupcions en el comerç amb Rússia i la Xina.

Estem en un món en competició. Per això, mentre Europa es lliura, una vegada més, al lideratge nord-americà en el flanc oriental del continent, els Estats Units de Joe Biden –com les administracions anteriors– viuen obsessionats amb la Xina i el reordenament de forces de la geopolítica mundial que es decideix al sud global.

REARMAMENT. En la dècada dels 90, mentre el món assistia a la desaparició de la Unió Soviètica, els experts parlaven del “dividend de la pau”. Desarticulada la Guerra Freda, els governs ja es podien permetre rebaixar la despesa militar i la talla dels exèrcits. La globalització es va encarregar de substituir les velles sensacions d’amenaces per oportunitats comercials que van hiperconnectar el món. Però el 24 de febrer la invasió russa d’Ucraïna va accelerar la resposta inversa. La guerra tornava a posar el desafiament de la seguretat col·lectiva d’Europa en primer pla i oferia a l’Aliança Atlàntica la renovació del propòsit existencial que buscava des de feia temps.

Ara són els dividends de la guerra els que estan transformant la nostra realitat, empesos per la urgència.

La cimera de Madrid ha segellat el reforçament de la presència militar dels Estats Units al continent europeu a uns nivells sense precedents des de fa més de 30 anys: un quarter general a Polònia, una brigada activa a Lituània i una altra a Romania, rotacions a les repúbliques bàltiques, sis destructors a la base naval de Rota, avions de combat al Regne Units, defenses antiaèries a Alemanya i Itàlia... L’administració Biden tornarà a armar Europa i, de passada, els Estats Units aconseguiran desplaçar Rússia com a primer exportador mundial d’energia.

DESAFIAMENT. Les incerteses globals són molt més profundes del que la dissuasió militar pot ajudar a afrontar. El cost de la nova despesa armamentista no farà més que agreujar les finances d’uns governs occidentals sota pressió inflacionista i amb dificultats per a l’aprovisionament energètic.

El desordre actual –com explicava fa uns dies Martin Wolf al Financial Times – és conseqüència “d’errors en política interior i friccions globals”; de la inseguretat que ha acabat comportant aquest sistema de comerç global i la incertesa que han sentit milions de persones afectades pels canvis que van transformar l’economia, la producció i el consum a escala planetària. El món es torna a dibuixar a partir d’una línia divisòria i d’un desafiament, que no és només militar, sinó sistèmic.