15/07/2016

El dol reclama silenci i no soroll

2 min

LA MORT ATURA també la vida dels que continuem vius, l’esquerda i la posa a prova. Ens imposa una pausa, ens abaixa els fums, reclama l’atenció i exhibeix orgullosa la seva victòria provisional. Una victòria que serà definitiva si aprofitant l’ofuscació ens convenç que la solució és més mort, si aprofitant la desesperació s’apodera de nosaltres. La mort guanya del tot sempre que ens fa més arrogants i no més humils. Quan la volem entendre, anticipar i venjar, quan malaguanyem la seva invitació directa a celebrar la vida que ens queda.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Massacres com la de Niça no es poden explicar amb paraules. Podria deixar la columna en blanc, com un minut de silenci, però es confondria amb un error d’impremta, i no és un bon dia per equivocar-nos, ara que tot fa tant de mal i som a punt d’encadenar errors, de rebolcar-nos en imatges obscenes i prendre decisions allunyades de l’esperança.

Miro d’escriure a poc a poc, procuro que les ratlles surtin espantades i carregades de dubtes. Tal com ens sentim. I alhora tinc ganes de cridar en veu ben baixa, a cau d’orella, que el soroll mediàtic és un aliat terrible de la barbàrie. Que hem superat la velocitat del so i ens estem cruspint de manera imprudent segles de pràctica de cultures diverses que havien anat trobant maneres d’encarar el dol, de fer menys desolador el que és insuportable. Que ens ensenyaven la importància d’aplegar-nos. La urgència de consolar-nos. I la necessitat imperiosa de callar.

Quan la part més primitiva i carnal ens demana pas, hem de saber que si obrim massa la boca sortirà ella, despullada i salvatge. Respectem el temps de dolor silenciós: ara no és el moment d’abocar-nos a improvisar conclusions des de la ràbia. Ja parlarem, a poc a poc, quan tot sigui menys fosc i tinguem alguna cosa a dir.

stats