ara.cat

No soc capaç de recordar amb precisió la primera vegada que vaig parlar amb Alfons Quintà. Sabia d’ell des del tombant dels anys 1979-80 pels seus scoops com a corresponsal d’El País a Barcelona, i sobretot des del 1981-82, perquè vaig tenir bons amics implicats en la gestació periodística de TV3 que em parlaven llargament de Quintà: de la seva cara (de l’ambició internacional que va saber injectar al projecte) i, menys, de la seva creu (les rareses de caràcter, la irascibilitat, l’autoritarisme...). Òbviament, no dels aspectes més escabrosos del personatge, que ara han sortit a la llum.ARANWS20201114_0173Jordi Amat: "La figura d'Alfons Quintà permet veure allò que el poder no vol ensenyar"En tot cas, quan vaig establir relacions de col·laboració regulars amb El País, ell ja hi era història antiga, completament sepultada en l’oblit. I quan vaig fer el mateix amb TV3, la seva petja havia estat molt esborrada. Amb un matís: és exacte que, el 1993, l’aleshores director Jaume Ferrús li proposà elaborar uns documentals sobre nacions i nacionalismes. Ho sé perquè, en un moment donat, Ferrús em demanà que examinés i valorés els preguions presentats per Quintà. Per als tres primers minuts del primer capítol, estaven previstos rodatges en tres continents, sempre amb Quintà al davant de la càmera. Eren la típica megalomania quintanesca i el seu gust pels grans viatges, preferentment si els pagava algú altre. El projecte va ser desestimat, i ell no va saber mai que jo hi hagués tingut res a veure.Ens vàrem conèixer personalment, em sembla, a finals dels anys 1980, durant la llarga gestació del diari El Observador, que sempre vaig contemplar amb el més gran escepticisme i en el qual no vaig publicar mai ni una línia. Vull dir amb això que en cap moment no existí entre ell i jo una relació jeràrquica ni tan sols indirecta, cosa que m’estalvià ser víctima o espectador dels seus brots d’ira o d’arbitrarietat. De tota manera, no calia tenir-hi una vinculació estreta ni subordinada per adonar-se que es tractava d’una personalitat obsessivocompulsiva, d’un cas patològic. No he conegut ningú més que es vantés -en aquell temps- de tenir a casa un dispositiu per enregistrar les converses telefòniques que mantenia. Quan s’enderiava amb un tema, era capaç de comprar per correu o internet, en uns pocs dies, desenes, centenars de llibres. Una part d’aquests, per cert, van anar a parar a la Universitat Autònoma a títol de dipòsit en el moment que ja no va saber on posar-los.Si li sorgia un dubte, un interrogant en matèria d’història, era capaç de telefonar-te a qualsevol hora del dia o de la nit per intentar aclarir-lo, sense cap respecte pels horaris o la vida privada dels altres. Va ser aquest comportament incontrolable i maleducat el que em portà a distanciar-me’n. De fet, si en els darrers anys abans del seu tràgic final coincidíem en algun acte social, ens ignoràvem, tot i conservar algun amic comú que me n'anava donant notícia.[[QUOTE_BEGIN]]Penso que Quintà, àdhuc en els seus anys millors, era menys totpoderós i menys omniscient de com el llibre d'Amat el dibuixa[[QUOTE_END]]Naturalment, recordo i escric tot això després de la publicació i de la lectura del llibre de Jordi Amat El fill del xofer (Barcelona, Edicions 62), que ha tornat a posar d’actualitat la ja quasi oblidada figura d’Alfons Quintà i Sadurní. Es tracta d’un volum remarcable, elaborat més en un registre literari que no de recerca historiogràfica, sobre les claus interpretatives del qual m’agradaria expressar cordialment algunes discrepàncies.Em sembla, per exemple, que Amat atribueix a Quintà una coherència curricular que segurament no tenia. El periodista figuerenc va fer una carrera professional a salto de mata, erràtica, passant del projecte orteguiano del diari El País -que veia en Pujol un obstacle- a construir TV3, la principal obra de govern del pujolisme, i després a voler fer un diari catalanista en castellà, i més tard a posar-se al servei de P.J. Ramírez. Era algú capaç de malparlar del nacionalisme català... i unes setmanes després portar-te dels antípodes una bandera dels aborígens australians (encara la guardo) en signe de complicitat ideològica.Penso també que Quintà, àdhuc en els seus anys millors, era menys totpoderós i menys omniscient de com el llibre citat el dibuixa. Ell, per descomptat, es creia el centre del món. A mi em sembla, en canvi, que fins i tot en el moment del seu èxit més gran -la denúncia sobre la crisi de Banca Catalana, l’abril del 1980- Quintà va ser un instrument conscient o no -l’egolatria devia dopar-lo- de poders de veritat. I, des del 1991, esdevingué una marioneta, successivament, de l’antipujolisme, de l’antinacionalisme i de l’antiindependentisme, rodolant d’El Mundo a Intereconomía per un pendent de decrepitud imparable. El sol fet que seguís publicant articles monotemàtics, malaltissos i il·legibles fins a la vigília mateixa d’assassinar la dona i suïcidar-se demostra que algú encara veia aquell pobre dement posseït per la set de venjança com una arma llancívola útil contra el Procés, perquè en un temps figurava haver representat el pujolisme. En realitat, no s’havia representat més que a ell mateix i les seves obsessions.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Un dolent sobrevalorat

L’alcaldessa de París mira cap a les presidencials de França

La ultradreta a l’exèrcit: una taca d’oli

"Porto més de 40 operacions, i les que em falten"

El Corte Inglés de Francesc Macià se despide 28 años después

Detenen l'home que va atacar amb àcid dues dones a Màlaga