Opinions que fan fru-fru

A molts escriptors obsedits per la idea d’Espanya els falta rigor intel·lectual

Campanya electoral, 2016. Mentre cavil·lava la responsabilitat dels mitjans de comunicació a l’hora d’observar, modelar o influir en l’opinió pública, m’han vingut al cap dues obres que denuncien la impunitat de moltes de les opinions publicades i la falta de rigor intel·lectual: La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata, 2016), d’Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de la Universidad Carlos III de Madrid, i La trahison des clercs (1927), del sociòleg Julien Benda, una obra que en català va publicar Bromera amb el títol La traïció dels intel·lectuals (1995). Amb una diferència gairebé de cent anys, els dos autors fan un al·legat contundent a favor de la independència de criteri i critiquen els escriptors que, embolcallats en la seva “vanitat”, són frívols i superficials, menyspreen el debat polític i fan de l’insult el gran argument.

Benda acusava els intel·lectuals de l’època de cedir davant pressions polítiques en detriment del raonament. L’escriptor s’inspirava en el cas d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès acusat, amb falses proves, de traïdor per haver espiat en benefici de l’Imperi Alemany l’any 1894. L’antisemitisme, l’integrisme i el patriotisme xenòfob de gran part de la dreta francesa i els seus intel·lectuals van atiar l’odi contra aquest militar d’origen jueu. Mentre que Benda i Zola van apel·lar a la justícia i la democràcia en defensa de Dreyfus, Charles Maurras, escriptor de ploma àgil, posarà el seu talent al servei de la “raó d’estat”: Dreyfus era culpable perquè França necessitava que fos culpable.

Sánchez-Cuenca focalitza la mirada en un grup d’escriptors encapçalats per Félix de Azúa, Fernando Savater, Antonio Muñoz Molina o Jon Juaristi, entre d’altres, obsedits per la idea d’Espanya. Benda i Sánchez-Cuenca coincideixen a detectar quatre causes per a la falta de rigor d’aquestes i altres firmes de prestigi.

1. La passió política i el moralisme. Benda entén per valors intel·lectuals la justícia, la veritat i la raó sempre que siguin valors estàtics, desinteressats i racionals. No els animen la passió ni la pràctica, és a dir, la utilitat. La funció dels intel·lectuals no és sotmetre el seu judici a la conjuntura política, la passió nacional o la voluntat de fer carrera política o acadèmica. El seu paper és transmetre els valors sobirans de la democràcia -la llibertat individual, la justícia i la veritat-, que no és pràctica.

Per a Sánchez-Cuenca, el moralisme d’aquests escriptors “es construeix sobre la desesperació que senten pel seu país i els seus ciutadans”. Javier Marías ho resumeix amb el títol “ Un país adanista e idiota” ( El País Semanal). És a dir, un país ignorant i d’ignorants. A aquesta immutable fornada d’escriptors els dol Espanya, són alumnes avantatjats de la Generació del 98, que es preguntava sobre el Ser de España des de la literatura i la subjectivitat. Són uns rondinaires malhumorats i pessimistes que només tenen -i volen imposar- una idea d’Espanya, la seva.

2. El talent literari, virtut suprema. “No s’hauria de caure en l’error -afirma Benda- de tenir per pensament l’art de fer malabarisme amb sofismes o el simple talent literari”. Sánchez-Cuenca afegeix: “Són veus que fan molt de soroll amb posicionaments superficials i carregats de moralisme”. I es pregunta si aquests escriptors de gran talent literari han pensat si els seus articles polítics, més enllà del domini estilístic, fan una aportació valuosa a l’esfera pública.

3. Idees fixes. Què tenen en comú Barrès, D’Annunzio o Kipling? Segons Benda, la tendència a l’acció, la immediatesa, l’odi, la idea fixa.

Sánchez-Cuenca situa entre les idees fortes que defensen aquesta comunió d’escriptors-articulistes espanyols i espanyolíssims el nacionalisme català com el gran “mal d’Espanya”, per davant de la crisi o la corrupció. Més recentment, en vigílies electorals, s’hi ha afegit com a pulsió constant la desqualificació de Podem i la seva gent. Amb una sola veu, sense excepcions, amortitzats els adjectius de “populistes”, “chavistes”, “comunistes” i “maoistes”, ara el traç gruixut de l’escriptura ha vinclat cap a l’insult. Arcadi Espada deia de Podem que és “una ficció perillosa” ( El Mundo), Jon Juaristi els titllava de “pallassos rojos” ( Abc), Antonio Elorza deia que “Iglesias és marxista, però a la manera de Groucho” ( El País). Sense oblidar el tema de sempre: “ERC i la CUP són filoterroristes” ( Abc), Hermann Tertsch dixit.

4. L’estima per l’elogi i la influència. Benda afirma que l’intel·lectual lloat i elevat a l’altar de les figures santificades traeix la seva funció. Busca reconeixement i acatament per l’esforç d’aportar certeses davant una realitat confusa. Aquesta afecció vanitosa no accepta la crítica. Aquesta “gent amb aires d’importància” -afegeix Sánchez-Cuenca- acusa els que gosen esmenar-los la plana de “ressentits, envejosos o sectaris”. Un exemple el tenim en la resposta de Jon Juaristi a l’aparició de La desfachatez intelectual: “ ¿Quién es este Sánchez Cuenca? Se presenta como profesor de ciencia política de una universidad madrileña, pero antes fue mamporrero del presidente Rodríguez, al que suministró pretextos para pactar con ETA cuando la banda se iba a pique”. (“Escudos”, Abc). Menysteniment i sectarisme.

Benda no defugia el compromís polític dels pensadors que el van precedir, Spinoza o Voltaire, o el dels seus coetanis, Renan o Zola, perquè el seu posicionament responia a la defensa d’ideals superiors, desinteressats i gens còmodes. Frank Underwood, vicepresident i president dels EUA a la ficció de la sèrie House of cards, no és un intel·lectual ni un escriptor; és un personatge d’acció sense escrúpols amb les idees clares. Sap que “la proximitat amb el poder fa que algunes persones creguin que l’exerceixen”. Passa el mateix amb les opinions: n’hi ha que es creuen influents, quan de fet el murmuri que provoquen s’assembla al fregadís lleuger de la seda: fa fru-fru.

Més continguts de