La dona del món
La dona em dona les gràcies per haver-li convidat la filla a berenar i jo, per quedar bé, li dic que vejam si algun dia, quan obrin els bars, fem un gintònic. Ella s’ajusta la mascareta i em diu que quan vulgui, que demà mateix si vull. Jo somric, també sota la mascareta. Si he dit que fem un gintònic és, justament, perquè no es pot fer. A mi em va de perles.
“Sí, dona, demà, si vols, fem un passeig i que les noies es prenguin un gelat i nosaltres un gintònic”, em repeteix. A ella li agrada molt “quedar”. M’ajusto la goma de l’orella. “Però és que no es pot. Quan es pugui...”, dic. “Com que no es pot? Si es vol es pot”, respon ella. Esbatano els ulls. Potser és una negacionista?, potser troba que el virus és mentida? No m’ho sembla. Des del parvulari que és la mare que més ha seguit les normes. Sempre era ella la que al parc duia berenar per a tothom i descompartia els nens que es pegaven amb la pala. (Ostres, nota: quants anys fa que no faig servir el verb “descompartir”?).
“No podem fer un gintònic, no hi ha bars”, li dic a la fi, per si de cas pretén fer botelló. “Com que no hi ha bars?”, pregunta. “Estan tancats, els bars”, responc. “Tancats? Per què?”, pregunta. “Per la pandèmia, pel contagi...”, explico jo sense creure-m’ho. “Ah, sí? I des de quan? I els restaurants no?”, demana. “Sí, també, els restaurants i els bars”, repeteixo jo. “Doncs primera notícia”, fa ella.
No ho sabia. I això és perquè a la vida normal ella no trepitja mai cap bar. Ni per prendre cafè, ni per esmorzar, ni per dinar. És una dona que es mira les notícies, que viu al món, sap qui és Donald Trump i en té fins i tot alguna opinió tertuliana. Però no sabia que els bars i restaurants estaven tancats. Anava pel carrer i no li sobtava res. No els troba a faltar. És la meva antítesi.
