La dona que en sabia massa de futbol

Assumpció de responsabilitats . El general Dwight D. Eisenhower tenia a punt el comunicat que faria públic si el dia D fracassava. Deia així: "Els desembarcaments a la zona de Cherbourg - Le Havre no han pogut consolidar-se i he retirat les tropes. La decisió d'atacar en aquest moment i en aquest lloc s'ha basat en la millor informació de què he disposat. Les tropes de terra, mar i aire han mostrat tot el coratge i l'entrega que se'n podia esperar. Si s'ha de culpar algú de l'empresa, és exclusivament a mi".

Lideratge . Eisenhower no era cap geni però tenia la rara habilitat de fer funcionar equips formats per persones de perfils complicats com Patton o Montgomery. Qualsevol altre hauria perdut els papers davant de dos egòlatres que el tractaven amb menyspreu. Ell no perquè sabia que els necessitava. El factor humà sempre és la faceta més difícil per a un líder.

Desenganyem-nos: no hi ha política sense polítics.

Lliçó de política . "Les bones intencions en política no serveixen de res". La frase, tot i que es podria atribuir a Maquiavel, és de Rodolfo Martín Villa. En el fons volia dir que els que només són benintencionats fracassen en política. I d'exemples n'hi ha per omplir un cabàs.

Alguns polítics quan són desposseïts dels càrrecs sembla que vagin nus.

Paral·lelismes . A la manifestació del 10 de juliol vaig seguir José Montilla durant tot el recorregut per veure la reacció de la gent. I mentre l'insultaven i li deien de tot, intentava representar-me la imatge d'un noi de 16 anys acabat d'arribar d'Iznájar a Barcelona a principis dels 70. Quins eren els seus somnis? Com devien ser els amics que deixava enrere? Quina idea devia tenir de Catalunya? Fins que una senyora em va treure de l'ensonyament i em va dir: "Només hi ha una cosa pitjor que els polítics, els periodistes!"

Mites de la infantesa . Ximo Argilés era un personatge hiperbòlic, excessiu. Quan volia cervesa la seva veu retrunyia al bar per sobre del xivarri general i li havies de portar una ampolla de litre, ja que qualsevol altra mida hauria estat considerada impròpia de les seves magnituds: un gegant descalç i brut enmig d'un món de llauradors amb el desnodriment de la postguerra encara marcat al rostre. Era temut i odiat a parts iguals, però a mi em tenia un carinyo especial. L'última vegada que el vaig veure, però, estava sol, en una terrassa, bevent una miserable canya. Vaig passar de llarg, sense dir-li res.

Els límits de l'autoestima masculina . Portava amb una certa dignitat que la seva dona fos cinc centímetres més alta que ell (el pacte era que ella no portava mai talons quan anaven junts). També tenia assumit que si calia fer alguna reparació era ella qui es posava guants i anava a buscar la caixa d'eines. Li va costar més d'assumir el fet que ella guanyés més diners, però ho atribuïa a les injustícies del mercat laboral. Considerava una humiliació (però no tenia més remei que fer-ho) cada vegada que li demanava ajuda amb l'ordinador. Ho va passar molt malament el dia que a la torre d'uns amics la seva dona li va clavar una pallissa jugant a tenis. Però el que no va poder suportar de cap manera, i a la fi va comportar el divorci definitiu, va ser la constatació pública, en un dinar familiar, que ella en sabia més de futbol que ell.

Dubte raonable . Un amic gai es queixa que en el seu món tot es redueix a les aparences físiques i el sexe. I troba que entre els heterosexuals el component personal encara pesa molt. Potser sí, però ¿segur que és així per una decisió conscient dels heterosexuals?