Les dones manen bé, però manen poc
Hi ha massa homes incompetents exercint tasques de lideratge i massa poques dones competents que manin. La desigualtat de gènere, doncs, no és només una qüestió de quantitat -que també, i molt- sinó de qualitat. D’estil. No és clar que hi hagi una manera femenina i una manera masculina de manar, de liderar, d’exercir el poder. Però sí que hi ha un conjunt de valors tradicionalment associats a les dones que avui conformen el que s’entén per un lideratge modern: flexibilitat, empatia, treball col·laboratiu, horitzontalitat. L’altra cara de la moneda és l’autoritarisme, l’“Es fa així perquè ho dic jo”, l’hermetisme, el personalisme o la concepció més jeràrquica de les organitzacions. La societat reclama no només igualtat entre homes i dones i, per tant, les mateixes oportunitats també per accedir a càrrecs i llocs de responsabilitat, sinó també un canvi en la manera d’exercir aquestes tasques. Un canvi de model.
La feminització és la solució. Feminització del poder, cosa que comporta més dones al capdamunt i homes que actuïn més com a dones. Totes dues coses estan començant a passar, però molt a poc a poc, massa lentament. Les dades continuen sent escandaloses. Segons l’ONU, en el total de 193 països reconeguts al món només hi ha 11 dones com a caps d’estat o de govern, un 5,6%. És ridícul. També ho és que al sistema de salut català set de cada deu professionals siguin dones i, en canvi, només ocupin un 22% dels càrrecs de cap de servei als hospitals. Al món de l’empresa, de l’esport o de la política, entre molts altres, les posicions rellevants segueixen majoritàriament en mans masculines, i massa sovint amb estils clarament impropis del segle XXI. Per a les noves generacions, resulta incomprensible aquest biaix de gènere i aquests lideratges antiquats. Les noies i els nois que pugen ho tenen força més clar: elles ja són majoria en els estudis universitaris, i tenen els seus propis models femenins, cosa que fa pensar que en pocs anys es produirà un desitjable tomb. Sobretot si s’aconsegueix que la bretxa de la maternitat deixi de ser un entrebanc, no perquè les dones hagin de renunciar a tenir cura dels fills si volen, sinó perquè ells també s’hi incorporin i perquè hi hagi mesures efectives perquè elles i ells ho puguin fer sense perdre oportunitats professionals. Es pot aconseguir i s’ha d’aconseguir. El canvi més necessari en les esferes del poder passa per una igualtat de gènere efectiva i per una nova manera d’entendre el poder. Manar mai no ha sigut fàcil ni còmode -tampoc no ho és obeir, esclar-. Del que es tracta és, en tot cas, que les dones puguin demostrar que ho poden fer perfectament i que poden aportar un canvi qualitatiu.
