El drama japonès I els nous artesans

Al Japó l'esperit col·lectiu està per sobre de l'individual. Ho viuen des de petits a l'escola: a l'aula, els nens aprenen que només poden parlar si tenen alguna cosa a dir més interessant que la que ja hagi dit el company. Aquesta pertinença i sentit comunitari explica la resposta endreçada al caos provocat pel tsunami i el daltabaix nuclear. Alhora, però, els nipons, com els artesans d'antany, tenen el gust per les coses ben fetes. No tendeixen a dir "Sóc un geni", sinó "Ben fet". Són més artesans que individus. Aquesta combinació de responsabilitat col·lectiva i pruïja artesanal ha donat ales al capitalisme japonès i al consegüent creixement del país asiàtic després de la Segona Guerra Mundial. No sé si a la Xina està fent el mateix.

Com explica el sociòleg Richard Sennet, autor de l'assaig El artesano (Anagrama) -n'existeix una versió reduïda en català publicada pel CCCB-, les màquines ja no amenacen l'artesania com a l'inici de la Revolució Industrial. Els artesans tornen a ser necessaris per treure profit de les noves tecnologies. Productes com Linux o la Viquipèdia, que acaba de complir 10 anys, en són una prova: són una magnífica obra d'artesania col·lectiva. El que anomenem feines qualificades demanen implicació de les persones. El nou artesà de Sennet és algú que s'involucra i es concentra en el que fa, que busca solucions i que és, per tant, innovador. A l'altre extrem hi posa el buròcrata i el mal funcionari: l'un normativista, l'altre panxacontent. El Japó dels nous artesans se'n sortirà.