El dret a saber què votem
CONSULTA. Els dirigents de CDC han pres nota de l’Ada Colau. Mentre el president Puigdemont promet la independència exprés, mig partit diu en privat que això no és possible, i el conseller Rull fins i tot demana que el seu partit aculli “també els que votarien no ” en un referèndum. La contradicció és evident, però la política catalana està tan emboirada que sembla que ja no ve d’aquí. Un partit pot declarar-se independentista, formar part d’una candidatura que es diu Junts pel Sí, i demanar el suport dels del no, amb l’excusa que el dret a decidir ens uneix a tots. Aquest argument és el que ha permès a Ada Colau i als comuns fer la viu-viu quan tocava enfrontar-se als aparells de l’Estat. Com diu l’adagi autonòmic, com menys et mulles menys vots perds. CDC deu haver arribat a la conclusió que amb els independentistes no en tindrà prou per recuperar posicions. Per a mi, CDC té més aviat un problema de credibilitat. Els electors es poden permetre indecisions, i fins i tot contradiccions; els polítics, en canvi, les han d’evitar.
CONSCIÈNCIA. Quan el Parlament vota alguna cosa relacionada amb el dret a l’avortament, CDC sol donar “llibertat de vot” als seus diputats. No és que no entengui els seus dubtes. Però el dret a l’avortament és un afer massa important per abandonar-lo a la consciència canviant dels diputats. El vot és individual i variable; l’acció política, en canvi, ha de ser col·legiada i responsable. Hem de saber quin ús es farà del nostre vot des del mateix moment en què l’exercim. Si això és vàlid pel que fa al dret a l’avortament, amb més motiu necessitem que es parli clar en un afer tan important com és l’estatus polític de Catalunya i la seva relació amb Espanya. Refugiar-se en el dret a decidir, en aquest cas, és una argúcia.
PLACEBO. ¿Et sents molt català però una mica espanyol? ¿O potser a l’inrevés? ¿Vols la independència però creus que el preu és massa alt? ¿No la vols, però et sembla que és millor això que no sostenir el conflicte etern? No et sentis culpable; són dubtes assenyats. Però quan arriben eleccions, només es pot posar una papereta a l’urna. El sufragi no és interpretable. Per tant, tenim el dret a saber exactament què votem. Volem saber si el nostre vot servirà per fer la independència o per evitar-la. El referèndum? Esclar que el volem. Quants cops ho haurem de repetir? Tornant a posar l’èmfasi en el dret a decidir, donem per bo el relat dels comuns, ICV i Podem, que reivindiquen la consulta com si en aquest país no hagués passat res en els últims tres anys; com si no haguéssim demanat el referèndum legal, com si l’Estat no l’hagués prohibit, com si no hi hagués imputats pel “procés participatiu” del 9-N. Reivindicar el referèndum en ple 2016 és un formidable exercici d’amnèsia. Aquí, els únics que realment han fet el possible per fer un referèndum han estat els independentistes. Em temo que, per a d’altres, la consulta és un placebo amb el qual esperen que estiguem entretinguts un parell de dècades més.
