El dret a regir l’ensenyament (2006)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

El dret d’una comunitat nacional a establir i regir l’ensenyament que han de rebre els seus membres més joves em sembla indiscutible. La necessitat de reivindicar-lo, quan aquesta comunitat nacional lluita per la seva sobirania, em sembla també irrenunciable: sigui quina sigui la fórmula de relació que pugui establir-se amb altres comunitats nacionals en el camí vers la pròpia sobirania. Cal situar el punt d’inflexió, el moment que marca el límit màxim de les aspiracions nacionals fins a 1936, en l’afer dels Grups Escolars, que haurien pogut esdevenir el nucli d’una futura escola autòctona i van ser regalats a l’Estat espanyol. La República, amb l’embadocament utòpic d’una Espanya fraternal, de la qual un militar sense escrúpols va demostrar la inconsistència, no ens va aportar altre progrés que el de l’acceptació legal explícita de la llengua en l’ensenyament. Quina és la situació actual? Quines són les perspectives de futur? En l’anomenada transició democràtica, Catalunya va tornar a mostrar la seva immaduresa política. Aquesta immaduresa anava doblada d’una greu crisi de pensament, que era comuna a tota Europa. La immaduresa política es manifestà en acceptar com a propi l’ensenyament de l’Estat espanyol. Grans mots, com “competències exclusives”, van enganyar els negociadors. Fossin quines fossin les possibilitats reals en aquell moment, la “reserva” de la possibilitat de crear una xarxa pròpia de centres d’ensenyament havia d’haver estat mantinguda incondicionalment. Una altra solució políticament vàlida hauria estat la simple exigència de la presència en els centres d’ensenyament de la llengua i els continguts de la cultura catalana. Mai el que es va fer: assumir la gestió i la responsabilitat d’una cosa que no era nostra. […] Malament si un país no explicita les diferències de pensament dels seus grups socials i no cerca la manera de trobar entre elles una fórmula de pacte. Serà sempre un país a la mercè de qualsevol veí més poderós que aprofitarà la guerra civil larvada dels nostres silencis covards o de les retòriques buides per a tenir-lo tenallat. La incapacitat de pactar, si no és per a repartir-se parcel·les de poder, sembla haver-se instal·lat avui en posicions irreductibles. Poder i diners semblen ésser els únics motors del “nou” Estatut. No he vist per enlloc la més mínima reivindicació del dret a regir el propi ensenyament. […]