21/01/2015

Els dubtes raonables de ‘Ciutat morta’

4 min
Els dubtes raonables de ‘Ciutat morta’

Moltes de les coses que descriuré a continuació tenen relació directa amb el cas de Ciutat morta, però no només. El que ha passat ens porta sens dubte a una reflexió més profunda i és extensible, o ho pot ser en el futur, a molts altres casos. Miraré de concretar-ho en quatre punts.

1. Que defensa i acusació tenen al judici un relat i una interpretació molt diferents dels fets és sabut per tothom. Així, serà el jutge qui finalment decidirà sobre els fets provats i basant-se en aquests dictarà una sentència de culpabilitat o innocència. En el documental, i aquest és el seu valor -ni més, ni menys-, els fets descrits són tan diferents dels de la sentència que encara que no tinguin el valor de “fets provats” introdueixen un dubte més que raonable sobre algunes parts del que va passar. Però també és cert que encara que els directors de Ciutat morta en reivindiquen la parcialitat i insisteixen que busquen la reobertura del cas, crida l’atenció l’escassa -per no dir nul·la- participació de la versió dels altres o fins i tot de la dels mateixos advocats de la defensa, dels quals n’hi apareixen pocs. En tot cas, recomano llegir també la sentència.

Es fa difícil d’obviar el maltractament a comissaria; no es justifica sota cap concepte i és fruit d’una mala praxi policial. La terrible i lamentable desgràcia del membre del cos de la guàrdia urbana greument malferit, la ràbia lògica que poden sentir els seus companys o fins i tot la impotència mai no poden justificar un abús de poder i un ús de la violència. La concatenació posterior dels fets i una condemna per tortures un temps després i per a un cas diferent a dos dels policies de la Guàrdia Urbana que hi van participar i van testificar permeten com a mínim recelar del que devia passar el dia de la detenció. Per això em pregunto per què no es van investigar més a fons les denúncies per maltractament.

Pel bé de la societat, de les persones però també dels mateixos cossos de seguretat, la tortura no pot tenir cabuda al nostre país. I em sap greu que quan passen fets d’aquest tipus es parli d’una praxi franquista al si dels cossos policials, cosa que fa que s’estengui la sospita sobre tots ells. Al meu entendre, més que apel·lar al passat, hauríem de ser conscients dels riscos intrínsecs de la mateixa funció, de la cultura masclista i per tant violenta que impregna determinades actuacions i del perill de l’abús d’autoritat i de la falta de compromís. Mantenint-nos extraordinàriament alerta i conscients, i assumint amb determinació els valors ètics transversals, podrem lluitar-hi en contra.

2. Per ser sincera, he de reconèixer que a mi mateixa de vegades em costen d’acceptar determinades estètiques dels joves, que és en definitiva acceptar la diferència i, sovint, allò que no es comprèn. Això em passa quan els veig en alguns espais públics, fins al punt que la seva presència em pot arribar a provocar un cert sentiment desagradable o d’incomoditat, ja que tendim a pensar que les nostres són les tendències vàlides i correctes. Malgrat tot, i acceptant la dificultat per acceptar la diversitat, res no justifica la criminalització de determinats col·lectius únicament per la seva estètica, els seus vestits, la música que escolten o les seves expressions o idees. Que el seu aspecte em violenti no implica que ells siguin violents. L’associació de determinades formes de vestir, de llenguatge o de comportament amb la delinqüència ens retrotreu a l’anomenat “dret d’autor”, el qual castigava maneres de ser i de pensar en comptes de fets. L’exemple més clar sobre el qual es va aplicar va ser la llei de perillositat social. No tinc cap dubte que l’estètica dels joves condemnats i molt particularment de la jove Patricia, que defensava ser una sinistra, una gòtica arribada de Madrid i integrada en el moviment queer barceloní (el seu pentinat era una mostra de la seva debilitat per l’estètica de Cindy Lauper), té la seva repercussió en la nostra societat. Igual que podria passar amb un estranger, un marginat social, un antisistema o fins i tot un jihadista.

3. La presó no és una cosa banal: la privació de llibertat és el càstig més greu que es pot imposar a algú. Així, encara que de vegades pensem que la persona condemnada s’ho mereix, si volem evitar d’instal·lar-nos en la venjança es fa necessari pensar, també, en els efectes col·laterals que aquest tipus de mesures suposen per a les persones que les han de complir. Un suïcidi mai no té una sola explicació, però quan es produeix en el marc d’un permís penitenciari, com va ser el cas de la Patricia, ens dóna a entendre la magnitud del dolor sofert. També en aquest cas hem de ser cauts i no pensar que la vida és com les pel·lícules de l’Oest, on és molt clar qui són els bons i qui els dolents.

4. Amb esforç, convicció i determinació ens hem convertit en un país on el respecte a les garanties pròpies d’un estat de dret és un dels pilars de la democràcia. En el debat entre garantisme-eficàcia o, si ho prefereixen, llibertat-seguretat, sempre ens hem inclinat a defensar la llibertat i el respecte a les garanties processals, de vegades en detriment de la mateixa eficàcia. Així doncs, en el cas que ens ocupa, una aparença d’imparcialitat, de dificultats probatòries tant testificals com pericials i altres disfuncions poden posar en qüestió que el procés es portés a terme amb totes les garanties. Si va ser així, hauria de ser possible posar-hi remei.

Permetin-me, ara bé, un últim dubte raonable: cap on anem? Quines són les nostres propostes de reforma penals més recents? Quin món crearem?