Les dues altres inviolabilitats del rei

NO DEIXA de ser interessant, i il·lustratiu, que l’únic ciutadà espanyol a qui la Constitució defineix com a “inviolable” i eximeix de qualsevol responsabilitat airegi les seves opinions sobre el respecte per la llei. Però, esclar, a la inviolabilitat constitucional cal afegir-hi la política. És a dir, els mecanismes d’Estat que, operats sobretot pel bipartidisme, sufoquen des d’investigar les activitats econòmiques del rei emèrit fins a aprofundir en les gravacions a la seva amiga íntima o, directament, plantejar al poble espanyol si prefereix viure en una monarquia o en una república. Aquesta segona inviolabilitat se sustenta en la tercera: la mediàtica. S’ha relaxat aquella cotilla que impedia publicar res que pogués pertorbar la pau reial, però el sistema mediàtic -en general- ha optat per una cobertura que en cap cas qüestioni la mateixa existència de la institució i l’oportunitat dels seus actes.

En aquest context i en ple judici de l’1-O, Felip VI ha fet unes declaracions que trenquen la seva (presumpta) neutralitat i podrien ser interpretades com una pressió als jutges. Però els diaris d’Estat no qüestionen la singularitat de la seva intervenció. “El rei torna a fer front a la mentida del separatisme”, titula El Mundo. “En ple judici al cop de l’1-O, el rei desmunta les proclames de l’independentisme”, s’afegeix al cor l’ Abc. Són titulars que prenen part ja des del llenguatge: proclames, mentides, cop. Després hi ha La Vanguardia, que obre amb “El rei defensa que no hi ha democràcia per sobre de la llei”, formulat de manera menys altisonant, però no pas neutra. O sigui: els mitjans que neguen, explícitament o implícitament, el caràcter polític del judici, aplaudeixen una intervenció a deshora i cent per cent política d’algú que, clarament, representa una de les parts. Separació de poders, en diuen.