Tinc dues notícies...

Efectivament: una és bona i l'altra no tant. Comencem per la bona. Si fa només quatre o cinc anys ens haguessin dit que, després d'una pandèmia que ha paralitzat el planeta, hi hauria una guerra a Europa amb amenaces nuclears incloses, la nostra reacció hauria oscil·lat entre l'escepticisme i el catastrofisme apocalíptic. En efecte, aquesta successió de fets havia quedat gairebé descartada de l'imaginari col·lectiu. Fins i tot a nivell institucional, hom considerava que existien recursos per aturar o, si més no, aïllar raonablement els efectes d'un virus, neutralitzar una guerra imminent només per la via de la diplomàcia, i el que convingués. També existien, per descomptat, obres de ficció on aquests dos escenaris s'emmarcaven, en canvi, en una mena de vistosa fi del món. Aquests eren els dos extrems des d'on es contemplava una possibilitat que, finalment, s'ha fet efectiva. La bona notícia és que tant la perillosa ingenuïtat que descartava d'arrel un mal oratge d'aquestes proporcions com el pessimisme paralitzador que el sobredimensionava grotescament han quedat enrere. Què és el que ha acabat passant?

Malgrat els morts de la pandèmia o els de la invasió d'Ucraïna, malgrat les seves greus conseqüències econòmiques i socials, el món segueix increïblement on era. Com que la superació de la batzegada era un fet que no s'esperaven ni els qui sempre es refien cegament del sistema ("això no pot passar") ni els qui no hi creuen mai ("això no es podrà superar"), els seus respectius discursos han quedat força tocats. En un món on les xarxes socials s'incendien teatralment cada quart d'hora per qualsevol banalitat, aquesta conclusió matisada i fins i tot grisa resulta important. Dos exemples. Al final resulta que sí, que es podien crear vacunes en un termini moltíssim més curt del que s'anunciava, però ara sabem que la seva efectivitat era limitada. Al final, les restes de l'antiga URSS podien envair un país, però no derrotar-lo en un tres i no res. Ni blanc ni negre, ja ho veuen. La centralitat dels matisos, de tota la gamma de matisos, resulta essencial per provar de determinar cap a on bufaran els vents. Però, paradoxalment, aquest fet és la base de la segona notícia, la dolenta. De fet, es tracta d'un revers de la primera en forma de malentès.

"La batzegada ha estat impressionant, sí, però ja ha quedat enrere..." Heus aquí una conclusió que, tot i partir d'una constatació raonable, és perillosa. Perquè resulta que les disfuncions que ens han portat fins aquí segueixen exactament on eren abans de la pandèmia o de la invasió d'Ucraïna. Passar plana com si res no sembla gaire assenyat, tot i que d'alguna manera és el que ja s'està fent. Sense cap intenció d'assenyalar-los tots, recordem en forma de pinzellada els vells pedregars. Els efectes destructius de la globalització econòmica o de la mobilitat humana sense cap sentit o justificació a nivell mundial raonable continuen on eren. El problema energètic també, amb sargits de gas liquat o sense. L'amenaça de l'expansionisme militar rus o del radicalisme islàmic tampoc no ha variat: fa uns dies els talibans van tornar a imposar el burca. La dependència pública i privada dels grans monopolis encoberts sorgits del procés de digitalització constitueixen una amenaça potencial de grans dimensions (ja van veure com tremola el món quan Google i tot el que en penja cau ni que sigui un parell d'horetes). Etcètera. Sembla, doncs, com si la bona notícia d'haver superat interpretacions maximalistes de la realitat ens hagués portat ara a una mena de relaxació improcedent. En relació amb les mascaretes, per exemple, alguns han confós la mecànica biològica del contagi –que és la que era– amb la mecànica administrativa d'un canvi de normes... "Com que ho posa al BOE, ja no hi ha perill" (rialles de fons).

És probable que el nom de Henry Gunther no els digui res. Fou un soldat nord-americà que va morir a la població francesa de Chaumont-devant-Damvillers l'onze de novembre del 1918 quan tenia vint-i-tres anys. En tot cas, la dada més rellevant i tràgica és l'hora: menys d'un minut abans de l'armistici. De fet, és l'últim mort en combat oficial de la Primera Guerra Mundial. Sigui a conseqüència del covid o d'un bombardeig rus, sempre hi haurà un últim mort. És inevitable que sigui així. Tothom està convençut, però, que no serà ell. La confiança raonable i matisada en les estructures institucionals que ens envolten és positiva i ha quedat més o menys corroborada pels fets. La confiança inercial i ximpleta, en canvi, pot tenir efectes perversos.