17/10/2020

Edison (1931)

2 min
Edison (1931)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Edison, no sé ben bé per què, a mi em semblava que ja feia molts anys que era mort; la impressionant qualitat dels seus invents els convertia en una mena de miracles [...] De totes les coses que han sortit del cervell d’aquest home, si no la més útil, em penso que la més sensacional, deu ésser l’invent del fonògraf. Ara que vivim la passió i la perfecció dels discos, que hi ha gramoles en forma de maleta de pell de porc i en forma de llit de matrimoni; ara que la impressió musical arriba a cargolar els nervis com una escarola, jo penso en el debut de l’invent i en els primers fonògrafs elèctrics. Recordo que era un marrec de cinc anys i que duia un vestit de color de cirera amb una ploma negra al cap, el dia que em varen portar a veure el primer fonògraf al laboratori de física del col·legi dels jesuïtes. Aquest aparell extraordinari parlava com una trompeta de regiment i tenia tots els cucs de goma, que jo em penso que es connectaven directament amb l’infern; un jesuïta, molt tenyit de rapè, feia funcionar el fonògraf; els discos eren aleshores uns cilindres de cera d’un color de cafè amb llet, que fins semblaven bons per menjar, i després d’un seguit d’espurnes i rogalls infames, sortia de la trompeta una cançó cantada per una caricatura de veu humana, una cosa tènue i esgarrifosa com si ara els grills es posessin a cantar Rigoletto. Després d’aquest fonògraf amb gomes, en varen venir d’altres més perfeccionats, però amb la mateixa veu impossible; més tard va comparèixer a Barcelona un senyor alemany amb una barba blanca partida i un casquet de seda negra, que es deia Welten i es va associar amb el senyor Puig i altres senyors, i es varen posar a vendre els primers gramòfons, que tenien una trompa allargassada i pintada de purpurina i cantaven totes les òperes amb mal de queixal. Jo recordo que a casa meva teníem un d’aquests gramòfons constipats i agres, i quan venia algun pagès de fora a deixar quatre pessetes o dos pollastres a la família, el meu pare feia tocar el gramòfon, i el pagès no volia creure de cap manera que era precisament la màquina la que cantava, i se’n tornava al poble fet una fúria i dient que a Barcelona l’havien volgut ensarronar. [...] Després va venir l’època del modernisme i del gust pèssim, quan aquí fèiem el Palau de la Música Catalana, i quan a les façanes de les cases, hi posaven unes cares de dona de guix, pentinades com la Cléo de Mérode, [...] El mal gust va atacar els gramòfons. [...] Ara, anant pels pobles del país, de vegades trobo en un cafè un d’aquests gramòfons de tulipa escandalosa; solen jeure en un racó amb un empatx de música acanallada al cor. Al costat d’aquestes tulipes hi ha una llauna policromada que representa uns gitanos i uns mossos d’esquadra. Les mosques es dediquen a envilir, amb tot de puntets negres, la trompa del gramòfon i les galtes dels gitanos.

stats