Donald Trump, o com inventar una realitat a mida
El president dels Estats Units, Donald Trump, va tornar a fer servir ahir el seu canal oficial de comunicació, Twitter, per donar la primera resposta a les acusacions sobre el seu estat mental que el periodista Michael Wolff ha fet en el llibre Fire and fury [Foc i fúria]. “Soc un geni”, va piular el magnat novaiorquès per rebatre Wolff, que assegura, després d’haver parlat amb col·laboradors del president, que està desinformat perquè no llegeix res, és erràtic i, a més, té actituds infantils que el fan buscar la gratificació immediata. Res que no hagi pogut intuir el món sencer veient les seves polítiques des que va arribar a la Casa Blanca ara fa gairebé un any.
Hores després, Trump va comparèixer -en una roda de premsa de manual-, acompanyat pels líders del Partit Republicà, per carregar contra Wolff i per tornar-se a presentar com un home que ha estudiat a les millors universitats i que ha tingut èxit en tots els negocis que ha emprès, fins i tot, en la carrera a la Casa Blanca. El líder nord-americà també va acusar Wolff de mentider i va denunciar que si els Estats Units tinguessin una llei contra la difamació això no passaria. És curiós que sigui precisament ell qui digui això. El president que ha fet de la mentida la seva millor arma. Durant la campanya electoral, el digital Politico va assegurar que en una setmana Trump havia dit una falsedat cada 3 minuts i 15 segons. La primera gran mentida de la presidència Trump va arribar l’endemà de la seva presa de possessió a Washington. Tot i que si es comparaven les imatges del National Mall del 2017 amb les del 2009 -presa de possessió d’Obama- era evident que no havia convocat ni la meitat de gent, Trump i el seu equip van assegurar -sense aportar cap dada- que havia tingut “la màxima audiència que mai hagi presenciat una presa de possessió”.
En plena època de la postveritat cal que els països legislin per intentar posar fre a les notícies falses, però també és una tasca dels ciutadans. Internet afavoreix les bombolles de filtre, és a dir, que quan naveguem rebem informació esbiaixada, sense ser-ne conscients, perquè l’algoritme de Facebook o de Google ens mostrarà la informació que encaixa millor amb les nostres idees preconcebudes, per tant, som els primers responsables per sortir d’aquesta bombolla.
