Passi el que passi

PREVISIONS. Pot ser una nit de bones i de males notícies. Hi ha motius per a la il·lusió: pot ser la nit en què l’independentisme obtingui la majoria absoluta dels escons, gesta inèdita en unes eleccions generals. I pot ser la nit en què Ciutadans se situï en la perifèria de la política catalana. Pot ser la nit en què Espanya, vist el bloqueig perpetu i l’amenaça de Vox, obri el debat sobre la situació catalana (en aquest punt tinc menys esperances). Però també hi ha motius per a la inquietud: podria ser que el PSOE guanyés les eleccions a Catalunya, la qual cosa, tenint en compte la campanya de Sánchez, afebliria l’agenda sobiranista; podria ser que el bloc de dretes fes un resultat tan potent que fes inevitable una Santa Aliança dirigida, principalment, contra les aspiracions catalanes. I podria ser, finalment, que a Catalunya la por a la incertesa o el menfotisme rebaixessin les expectatives dels partits independentistes.

DIÀLEG. El més probable és que, amb més o menys canvis, es mantinguin a Catalunya i a Espanya dos esquemes diferents i amb hegemonies oposades, la qual cosa no farà altra cosa que demostrar que el conflicte actual pot esdevenir crònic, si no apareixen a l’Estat veus valentes que diguin en veu alta el que molts espanyols ja pensen en privat: que el diàleg bilateral és inevitable. Des de Catalunya es pot empènyer cap a aquesta direcció amb una estratègia una mica gastada, però eficaç, que podríem anomenar del bastó i la pastanaga, si no fos que, en aquest cas, tant el bastó com la pastanaga (és a dir, la violència legal i els diners) estan en mans de l’adversari. Però no se m’acut un itinerari millor que reiterar la voluntat de diàleg, ja sigui entre governs, ja sigui amb els grups de l’oposició de tradició catalanista, és a dir els comuns -i si per casualitat s’hi avé, el PSC-, i al mateix temps mantenir la reivindicació constant, popular, intel·ligent, no-violenta, per fer entendre a l’opinió pública que negar-se a negociar també té un preu.

PARÀLISI. És obvi que les mobilitzacions suposen també un cost per a Catalunya. Però seria indigne escoltar les veus del seny que, en un moment tan greu, només saben mostrar estadístiques (generalment esbaixades) sobre la baixada del turisme o de l’activitat econòmica. “Barcelona no pot perdre més trens”, afirmen els que mai han tolerat bé les expressions de descontentament popular. Barcelona ha perdut molts trens, i avions, i oportunitats de tota mena per culpa de les polítiques centralitzadores dels governs del PP i del PSOE. Ara no se li pot demanar que perdi també la dignitat, que s’oblidi dels presos i els exiliats, de l’1 d’Octubre, dels greuges continuats des que la justícia va anul·lar la voluntat popular amb la sentència de l’Estatut. Qualsevol represa fruit de la humiliació i la derrota seria una represa en fals. Per això espero que les mobilitzacions previstes siguin un èxit.

Dit això, els partits i les institucions tenen molts deures. La paràlisi política no és culpa de les mobilitzacions, sinó de la incapacitat dels polítics per tirar endavant majories i governs a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. El diàleg també hauria d’ajudar-hi, perquè la gent té dret a reclamar que l’administració continuï fent-li servei. A l’Ajuntament, ¿l’actual coalició té sentit, si el PSOE i Unides Podem es donen l’esquena a Madrid? Al Parlament, ¿és viable continuar amb un Govern dividit i sense lideratge, si no s’aconsegueix -altre cop- tirar endavant uns pressupostos? Avui a la nit, amb els resultats electorals a la mà, aquestes preguntes haurien de començar a plantejar-se.

Més continguts de