El triomf del vot útil

Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva. Ha aconseguit l’efecte que buscava: que la ciutadania es mobilitzés per impedir l’accés al govern d’una dreta radicalitzada que ha permès que Vox se li enfili al damunt. La participació ha pujat sensiblement perquè els ciutadans han estat sensibles a les amenaces per a la democràcia i s’han guiat pel criteri del vot útil per garantir que el tripartit de dretes no assolís la majoria. I, en aquesta situació, s’ha demostrat que el soroll no dona credibilitat. El electors han premiat aquells partits que han defugit les picabaralles i que han donat mostres de prioritzar les vies polítiques per afrontar els grans problemes. I així, la campanya -tant a Espanya com a Catalunya- ha beneficiat el PSOE (també a Podem) i Esquerra Republicana, els partits que més han apostat per l’entesa i que menys han especulat amb les estratègies de confrontació.

En uns moments en què és gairebé un tòpic que els estats d’ànim juguen un paper fonamental en política, la dreta espanyola -PP i Ciutadans- i un sector important de Junts per Catalunya no han captat que el clima emocional de la població no era ni de lluny el de finals del 2017. I que en aquest moment el que vol la majoria és que la política recuperi la serenitat i s’aconsegueixin crear espais d’entesa democràtica. De manera que els resultats a Catalunya ens donen tres titulars: Esquerra Republicana i PSC han rebut el premi del vot útil. L’independentisme ha aconseguit el seu millor resultat en unes generals, confirmant així que la política espanyola no el pot obviar, i la dreta espanyola, sense altre llenguatge que el ressentiment, s’ha estavellat a Catalunya incapaç de proposar polítiques en positiu.

Sánchez haurà de formar govern i crear una majoria estable. Aquestes eleccions han completat el relleu generacional als partits espanyols. Amb aquest èxit Sánchez acaba amb els poders corporatius del PSOE que van estar a punt descavalcar-lo per sempre. I és evident que l’últim a arribar, Pablo Casado, és el que en surt més mal parat. El PP fa el pitjor resultat de la seva història, per sota fins i tot d’Aliança Popular. Seria una mostra d’honestedat democràtica que Pablo Casado renunciés a dirigir un partit que ja venia a la baixa, però al qual ell ha donat el cop de gràcia.

Ciutadans no ha aconseguit l’hegemonia a l’espai conservador, però estalona prou de prop el PP per pensar que en el futur pot superar un partit en plena decadència.

La irrupció de Vox no es pot menystenir. El monstre segueix sent-hi per molt que el vegem més debilitat del que semblava (el nombre d’escons no ens ha de fer oblidar el de vots). Els efectes contaminants del seu discurs sobre la societat espanyola són evidents i el PP i Ciutadans ho han pagat deixant-se atrapar per aquesta formació. Pel que fa a la resta, el bon resultat del PSOE i de Podem permet fer-se una pregunta en clau europea: ¿podria ser que assistíssim a l’inici del desplaçament del pèndol cap a l’esquerra després d’aquests anys d’onada conservadora?

A Pedro Sánchez li correspon ara justificar les expectatives generades. Tal com han anat les coses, tant el factor personal i emocional com les esperances creades sembla que fan molt difícil, per no dir impossible, una coalició amb Ciutadans, per més que hi pugui haver moltes pressions dels poders fàctics. Seria un cop de porta a molts dels que l’han votat com a mal menor. A Sánchez correspon convertir l’aposta dels que l’han votat en un projecte de futur. I, per tant, mirar Podem, mirar Catalunya i mirar el País Basc per sortir del clima de confrontació dels últims anys, que com s’ha vist ha esgotat bona part de la ciutadania.

La dreta espanyola s’ha pensat que amb una campanya agressiva contra l’independentisme ho tenia tot guanyat. Ha confós els seus desitjos amb la realitat. Ni Catalunya és la primera preocupació de molts espanyols ni l’estratègia de confrontació funciona més enllà dels moments d’alta tensió emocional. La democràcia, pel principi de majoria, tendeix a funcionar per blocs, i avui a Catalunya, paradoxalment, hi ha dos blocs guanyadors: l’esquerra i l’independentisme. Qui sap si això ens dona alguna pista sobre les municipals i europees que ara arriben.

Més continguts de