L’elefant és la sentència

El nacionalisme espanyol d’estat (aquesta denominació també inclou les elits econòmiques i els mitjans de comunicació afins) fa tot el possible per presentar l’independentisme català, i el republicanisme en general, com una extravagància. Pintoresquismes polítics, particularismes amb banderes arnades, friquis que es pensen que defensen una causa noble i que no fan més que posar pals a les rodes de l’interès general. Aquest és el discurs d’un Borrell, per exemple (tot i que el diplomàtic d’intel·ligència preclara no es descuida mai d’advertir que els independentistes poden ser violents), i, en general, el dels socialistes actualment hegemònics -tret de quan s’entrebanquen en les negociacions d’una investidura-. Ciutadans i el PP, que no són nacionalistes, s’estimen més presentar els independentistes com a criminals, colpistes i espies d’infants, perquè encara no s’han adonat que aquests abocaments de detritus verbals només serveixen per acontentar la parròquia ultra ja motivada. El que digui Vox no compta per a res, naturalment. Els socialistes, per contra, han descobert que és més comestible caracteritzar republicans i independentistes com a gent que canalitza el seu malestar ciutadà per vies equivocades i a qui és necessari lligar curt però sense arribar a enfrontaments d’inspiració bèl·lica com el que va suposar la repressió de l’1-O.

En conseqüència, intenten presentar el judici de l’1-O com un procés judicial absolutament normal contra uns polítics que han vulnerat o desobeït la llei. Als sectors que protesten o denuncien que en realitat es tracta d’un judici polític se’ls aplica aquesta condescendència de ser uns errats de comptes, mentre es fan tots els esforços necessaris per minimitzar o silenciar les denúncies d’organismes com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, així com de la premsa i la política internacionals que veuen amb preocupació la deriva autoritària adoptada per l’estat espanyol en el seu conflicte amb Catalunya. La cobertura informativa sobre el mateix judici, que a Catalunya va ser minuciosa, als mitjans d’abast estatal va ser del tot negligent i centrada només en els testimonis que afavorien les tesis de les acusacions.

Tanmateix, tots saben, i els socialistes els primers, que les sentències de l’1-O seran, ben aviat, el principal problema polític de l’estat espanyol, i que les seves conseqüències no seran tan sols internes sinó que tindran abast internacional. Així ho va admetre el mateix Pedro Sánchez quan implorava a Pablo Casado l’abstenció del PP, i així ho va subratllar Gabriel Rufián en la seva última intervenció al debat d’investidura. “Hi haurà setembre?”, es va preguntar, abans d’afegir: “El setembre ens complica la vida a tots”. I tant: Espanya pot quedar, a ulls de la comunitat internacional, com una democràcia autoritària, amb uns problemes de governabilitat que no s’expliquen per la correlació de forces sinó per la nefasta gestió d’un conflicte territorial. “Espanya avança”, diu un eslògan del PSOE. La pregunta és cap a on.