Publicitat
Publicitat

Fiscalitzar els fiscals

Tenint en compte la preparació dels fiscals, garantir la seva autonomia seria un pas previ per assegurar la seva independència

La sobtada mort del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, i la seva substitució per Julián Sánchez Melgar posen sobre la taula, altre cop, el debat sobre la imparcialitat i la independència de la fiscalia. Uns principis que, en la mateixa redacció de la llei que regula el ministeri fiscal, es plantegen com una contradictio in terminis. Alhora que es diu que la fiscalia actuarà amb plena objectivitat i independència, se li assegura al govern la possibilitat de demanar-li que promogui davant els tribunals les actuacions que consideri oportunes. ¿Com és possible assegurar-se, llavors, que el ministeri fiscal pugui actuar amb independència en la defensa de l’interès públic?

Un exemple de la influència del govern central sobre les actuacions de la fiscalia és el mateix nomenament del fiscal general. Un cop proposat pel govern, només quedava l’aval del Poder Judicial, presentat aquesta setmana, que no té caràcter vinculant. Tanmateix, abans de treure conclusions precipitades sobre els efectes d’aquests mecanismes en l’actuació dels fiscals, és important conèixer algunes dades.

La figura dels fiscals, encarregats de la direcció de la investigació criminal i l’exercici de l’acció penal pública, té algunes particularitats en el cas espanyol. La investigació dels casos no la realitzen els fiscals, sinó els jutges d’instrucció. Els fiscals depenen del ministeri de Justícia, tant econòmicament com funcionalment, també pel que fa a la provisió de places, els concursos o la formació de la mateixa fiscalia. A això s’hi afegeix que la taxa de fiscals respecte a la mitjana europea és molt baixa (5 fiscals per cada 100.000 habitants en relació als 12 de la Unió Europea), i la seva càrrega de feina és cada vegada més gran. També cal afegir aquí les particularment severes retallades que ha patit la fiscalia dins del ministeri de Justícia. El Consell d’Europa ja ha alertat sobre aquesta qüestió: la fiscalia ha de tenir autonomia pressupostària i de recursos humans.

Els nomenaments de les fiscalies s’haurien de fer de manera pública i gravada

Espanya ha sofert una important caiguda de la confiança ciutadana en els poders judicials. Hi ha percepció de parcialitat i falta d’independència en les actuacions dels fiscals, especialment en les que fan referència a la Fiscalia Anticorrupció, per les suposades pressions rebudes. La dependència política de la fiscalia del poder executiu es justifica sovint amb la necessitat de comptar amb un criteri unitari per a tots els fiscals del territori, indiferentment de la fiscalia a què pertanyin. Tanmateix, es pot pressuposar que les lleis, i la interpretació que els tribunals en fan, seran prou referent per garantir la predictibilitat dels pronunciaments dels fiscals. Especialment en un cos caracteritzat per la seva formació i experiència.

Un altre aspecte que cal destacar de la fiscalia espanyola és la falta de transparència, que ja ha posat de manifest Transparència Internacional. Aquesta organització proposa, entre altres coses, la creació d’un codi ètic de la fiscalia, acabar amb la dependència econòmica del govern i assegurar la transparència en els nomenaments i els plans d’actuació fiscal. Tal com es fa a Espanya amb els membres del Consell General del Poder Judicial, els nomenaments de les fiscalies s’haurien de fer de manera pública i gravada. Tots hem de poder fiscalitzar una mica més la fiscalia.

I el govern fer-ho una mica menys. En la relació govern-fiscalia hem de distingir entre dos conceptes relacionats, però diferents: l’autonomia i la independència. Si bé la independència en el seu sentit més pur queda descartada per la redacció de la mateixa llei, sí que és realista plantejar-se a Espanya com a objectiu l’autonomia de la fiscalia. Aquesta autonomia -de recursos econòmics i humans- permetria als fiscals, malgrat rebre suggeriments del govern, operar amb la tranquil·litat de saber que poden allunyar-se de les instruccions dels seus superiors sense patir cap represàlia directa.

Al cap i a la fi, tenint en compte la preparació dels fiscals, garantir la seva autonomia seria un pas previ per assegurar la seva independència. Amb l’autonomia, tindríem més garanties que fossin només les lleis les que guiessin les actuacions dels fiscals, i no les presumptes pressions dels superiors polítics. I així potser deixaríem de veure actuacions que no semblen dirigides per criteris jurídics sinó per interessos polítics particulars. Els fiscals han de ser fiscalitzats, no polititzats.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT