OPINIÓ
Portada 24/07/2015

Si em diguessin Mohamed...

3 min

No sé quants d’anys faria, dos, cinc, deu, que hauria travessat l’estret de Gibraltar, si em diguessin Mohamed. Tendria sempre aquell tel d’aigua als ulls, oscil·lant entre ser nigul o llàgrima. Em solcarien la cara els xaragalls que hi dibuixà la saladina que feia volar la pastera entre les ones. Vint o trenta hauríem estat, malmenats per una mala mar, color de por, aroma d’il·lusions. Enrere haurien quedat la misèria, la fam, la persecució política. I ara, amb tota l’esperança del món dins una capseta gravada amb el nom dels somnis, m’encaminaria cap a un món nou, modern, urbà, avançat, culte, feliç... una vida de somni si aconseguia travessar l’infern tempestuós d’una mar que m’escopia.

Si em diguessin Mohamed, hauria arribat amb l’única companyia de la por i la il·lusió dins el mocador de bolic, esperant poder-me retrobar amb la meva dona i els meus tres fills. “Veniu, veniu... que faig feina a fora vila, veniu, que els nins podran anar a escola i tendrem atenció sanitària per a tots”. “Veniu”, els hauria dit. No tendria papers, però hauria trobat casa, i en haver d’anar al metge, “m’atenen, i m’entenen, i em comprenen”. Costaria fer-se amb la gent d’aquí, si em diguessin Mohamed, però sempre hi hauria algú que s’acostaria a mi amb curiositat, amb empatia, amb ganes d’ajudar-me.

De sobte, alguna cosa hauria passat que m’ho desbarataria tot. Sense papers, el reagrupament familiar hauria estat impossible, i el govern de Madrid ens hauria tractat com a delinqüents, a mi, i als meus paisans, i als meus companys de travessia, i als meus amics en la misèria del país ric i culte. “Si són aquí sense papers, han de patir com el que és un home sense papers”, deurien pensar els qui comanden allà. “Han de morir com animals escorxats pel dolor a les portes dels hospitals”, deurien pensar també els qui comanden aquí. 20.000 companys en la misèria, 20.000 animals humans, sense papers i sense el més mínim dret humà, el de l’atenció sanitària gratuïta i universal. Als pobres, caritat i almoina: les dones embarassades i els menors, sí. Tots els altres, totes les altres persones, sense papers, que morin a les portes dels hospitals, com hi morí Alpha Pam, amb els pulmons esquinçats per la tuberculosi en el segle XXI. Quina casta de bèsties ens ha governat fins ara? Eren persones, les persones que condemnaven persones a no ser ateses a un hospital o centre sanitari només pel fet de ser persones... sense un paper? O eren bèsties pudents i infectes? Quina rialla encartonada i lluent els corsecava l’ànima? Tot això, m’hauria demanat, si em diguessin Mohamed...

Però la gent ha volgut un canvi. I el canvi arriba. I de cop i resposta 20.000 persones sense papers tendran ara un trosset de plàstic que els permetrà ser atesos a les instal·lacions sanitàries de les illes. Se sentiran més persones i pensaran que viuen en un país que els acull i que els dóna cobri i aixopluc, que els resguarda de la misèria i la por, perquè és un país modern, lliure, culte i solidari, un país de gent empàtica que sap viure dins la pròpia pell els somriures i les llàgrimes dels altres. Si em diguessin Mohamed, en tenir mal de panxa acudiria al metge com ho fan les persones en els països normals, com ho farien en Tomeu, na Carol, en Konrad, en Manuel, en Jairo, na Salima, en Mamadou, na Li Po i totes les persones que són persones en un país governat per persones.

Si em diguessin Mohamed, per ventura faria dos anys, o cinc, o deu, que visc a Muro, o a la Pobla, a Manacor o a Felanitx. Entendria el català, fins i tot per ventura el parlaria, i més bé que molts dels qui fa quaranta anys o cinquanta arribaren aquí com hi hauria arribat jo. “Recupera tu derecho”, em dirien en la llengua que jo, si em diguessin Mohamed, sé que no és la del país que m’acull, sinó la del costat. I potser no comprendria, si em diguessin Mohamed, d’on els vénen tants de complexos a la gent que governa aquí a l’hora de fer servir la llengua que veuria tan viva al carrer i als mercats i fins i tot a les escoles de Muro o la Pobla, Manacor o Felanitx. Quina llàstima, em diria, si em diguessin Mohamed, que la valentia que han tengut per retornar-nos un dret que no ens haurien d’haver pres mai, quina llàstima, diria, que no l’hagin tenguda per defensar el seu dret (i el deure), que també seria el nostre, de fer servir la llengua del país per parlar amb la gent del país. Perquè jo, ara sí, si em diguessin Mohamed i visqués a Manacor o la Pobla, a Muro o a Felanitx, ja em sentiria del país que m’hauria sabut fer sentir el que som: persona.

stats