Si tu em dius vine, ho deixo tot

"Vas fer quartos ahir, eh?" Xavier Bru de Sala, en trobar-se a l'ascensor amb l'Albert Espinosa, un dels grans triomfadors de la diada de Sant Jordi, se sent obligat a utilitzar aquell to que el caracteritza, un to com de ressentiment cap a un món que no el comprèn ni el valora, a ell, que escriurà, així que tingui una mica de temps, la gran novel·la, la gran obra de teatre i el gran poemari sobre aquest país. L'Albert deixa anar un tímid "Perdó?", com si no hagués entès la pregunta, i Bru de Sala trepitja aquest perdó i l'ignora perquè la pregunta només era l'avantsala d'un comentari que ja li puja per la gola: "Però tu ara ets dels mediàtics, esclar. Em sembla que només Leo Messi ha tret tant de partit a una cama esquerra com tu. Ja em vaig assabentar de la seva festa de comiat a Los Pelones, i d'això ja deu fer ben bé quinze anys o més, l'he vista -en realitat, no l'he vista- en més d'una obra teva, al cinema va arribar a la planta quarta i ara hi tornes amb les polseres vermelles. No ho sé… Potser només et fa falta fer un àlbum de cromos sobre el tema. És o no és?"

L'Albert se'l mira estupefacte. De fet, l'home aquest li sona, però no sap de què. Segur que es coneixen d'alguna cosa -i no gaire agradable- perquè si no, ja em diràs per què hauria de tenir aquesta mena d'animadversió cap a ell i, especialment, cap a la seva cama. Està temptat d'explicar-li que la seva novel·la no parla gens d'aquesta qüestió, que és tota una altra cosa, que ha intentat escriure una història sobre la recerca... Però no ho fa, perquè el seu cap continua preocupat a descobrir qui punyetes és aquest paio. En Bru de Sala veu que no és reconegut i això encara li regira més els esquemes. "No, et felicito. Pel llibre. No en recordo el títol, però és igual. No crec que el llegeixi, altra feina tinc. Quan un autor té voluntat de transcendir, no pot dedicar gaire temps als boleros".