Si em fas festes i no me'n sols fer

O em vols fotre o m'has de menester. És una frase feta que, almenys a Osona i a la meva generació, ha estat gairebé doctrina. Te la deien les àvies, et negaves a creure-hi a cegues, però quan t'havia passat tres vegades ja veies a venir d'una hora lluny els que començaven a fer-te festes i només calia descobrir quina de les dues opcions els portava fins a tu. Per culpa d'aquesta frase, ho admeto, a vegades la nostra actitud és massa desconfiada, perquè hi ha opcions C i D, segur, tot i que insuficients per haver generat un refrany propi més optimista. La desconfiança t'immunitza contra qui et fotrà quan no t'hagi de menester, i el dia que et passa sents l'orgull que no t'ha enganyat del tot, perquè ja ho havies previst: un estrany consol. Però és una actitud preventiva ineficient, que ens posa en alerta sense frenar-nos de tornar-hi a caure. Almenys fins ara. Admeto que la frase m'ha vingut al cap, com una cantarella, tot constatant la presència intensa de Rajoy a Catalunya en campanya, i quan ahir va proclamar la versió mariana de l'"Apoyaré", aportant-hi com a marca pròpia l'ambigüitat de com pensa fer-ho. Si fem cas de les enquestes, és evident que Rajoy no ens ha de menester per aritmètica estricta, i el pessimista s'abocaria directament a l'opció A del refrany, que no seria novetat, perquè és el que ja ha fet amb l'Estatut, per exemple. I amb èxit.